Danys col·laterals

Els darrers dies han estat nombroses les notícies de reducció de condemnes produïdes per l’aplicació de la Llei orgànica 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, la coneguda com a llei del «només sí és sí».

Aquesta norma va ser publicitada pel Ministeri impulsor, el Ministeri d’Igualtat, com un gran avenç per la protecció de les dones i de les nenes. Malauradament, a la pràctica ha tingut uns efectes inesperats i alhora indesitjats pels seus promotors. Però realment les conseqüències de l’aplicació de la norma eren imprevisibles pel legislador?

Abans de l’aprovació de la norma veus autoritzades a la matèria van advertir del risc d’una reducció de les condemnes a l’empara de la nova regulació. Així ho va recollir el Consell General del Poder Judicial, al seu informe del 25/01/2021, encara que només va advertir de la rebaixa de les penes màximes i no de les mínimes. També el Consell fiscal ho va posar en evidència en el seu informe, recollint fins i tot un quadre comparatiu on es mostraven les diferències penològiques entre ambdues regulacions. Per això, al govern actual no li hauria de sorprendre la revisió a la baixa d’algunes condemnes, ja estaven avisats. En canvi, aquí sí li ha sorprès i molestat és a les víctimes que veuen com són reduïdes les condemnes dels seus agressors per l’aplicació d’una norma que s’havia venut com una gran millora. La resposta de la ministra d’igualtat, Irene Montero, ha estat traslladar la responsabilitat als jutges i jutgesses, asseverant que l’apliquen de forma masclista. Continua defensant la norma i justifica les reduccions per una incorrecta aplicació de la norma, perquè segons ella els què l’han d’aplicar són masclistes i els hi manca formació de gènere.

Però, realment ha estat la reducció de les condemnes un efecte no desitjat de la llei pel Ministeri d’Igualtat? 

Fa dos anys la pròpia Irene Montero deia “Contra la violència machista no hace falta un Código Penal más duro, sino una Sociedad que les pone freno”.  És el que es coneix com a antipunitivisme. Aquesta corrent considera que un major punitivisme no resulta dissuasiu i que les mesures punitivistes són ineficaces. No reconeixen una funció resocialitzadora a les penes privatives de llibertat. És un debat interessant, i segurament coincidiríem en que un augment de les penes no porta aparellada automàticament una davallada dels delictes, i que passar per la presó no garanteix la reeducació i reinserció social del condemnat. Però, no es pot obviar que les penes si tenen un important element dissuasiu i que cal posar a la balança l’impacte i el dany que una minoració de les penes pot suposar a les víctimes d’un delicte com el d’agressió sexual. Durant la tramitació de la norma no es va obrir aquest debat, al menys a l’opinió pública. I si la ministra Irene Montero està en la línia del antipunitivisme, perquè no ho reconeix obertament i defensa que s’han de minorar les penes? Perquè eludeix la responsabilitat per la norma aprovada i en canvi posa en dubte la professionalitat dels funcionaris i funcionàries de justícia?

Una llei que semblava que posava en el centre a les víctimes i buscava evitar la seva revictimització, al final provoca l’efecte contrari i acaben sent de nou víctimes ara del foc amic, són danys col·laterals.