Poma enverinada

Reflexionant sobre la llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat a l'ocupació pública, la coneguda com a llei Iceta m'ha vingut a la ment un record infantil, el de la primera vegada que vaig anar a un cinema. Em va portar la meva tia Inés, jo era molt petita, però recordo que la pel·lícula era “Blancaneu i els set nans” de Walt Disney. Amb els anys em va explicar la meva tia que vaig sortir molt seriosa del cinema i que li vaig comentar que no entenia per què la poma enverinada que li va oferir la bruixa no va matar la Blancaneu, sinó que la va deixar sumida en un somni profund. Quin sentit tenia dormir-la, si la podia matar sense problemes? La meva tia d'entrada no va saber què contestar-me, però al final em va explicar que, si la bruixa hagués matat directament la protagonista del conte, segurament els nans i els animals del bosc s'haurien enfadat molt i s'haurien aliat per venjar-ne la mort. En estar adormida, els mantenia distrets vetllant el cos inert de Blancaneu i no conspiraven contra la bruixa. La veritat és que la meva tia va estar molt inspirada amb aquesta explicació.

Una cosa semblant passa amb la llei Iceta. D'entrada, ofereix la possibilitat d'estabilitzar les places de naturalesa estructural que hagin estat ocupades de manera temporal i ininterrompuda almenys en els tres anys anteriors a 31 de desembre de 2020. Tot i que la normativa existent sempre ha limitat el nomenament del personal funcionari interí o personal laboral temporal a casos excepcionals d'indubtable i estricta necessitat, no ha evitat que actualment hi hagi una taxa de temporalitat al sector públic d'Espanya propera al trenta per cent.

La intenció d‟aquest pla d‟estabilització és posar fi a aquesta situació del tot irregular. Però alhora amaga una altra mesura d'enorme importància, la impossibilitat de mantenir més de 3 anys el funcionariat interí sense convocar l'oposició de la plaça, sota pena d'haver-lo d'indemnitzar en el cas de superar el termini màxim de permanència. Això comporta que l'administració ha de crear les places estructurals que siguin necessàries i prescindir d'aquelles que no ho siguin.

Però la Llei de Pressupostos Generals (LPGE) que s'aprova cada any limita la creació de places al sector públic. Per això pot passar que, encara que una plaça s'hagi de considerar estructural, no es pugui crear pels límits fixats a la LPGE. En aquests moments, s'està lliurant una batalla, entre els diferents departaments dels ens públics i els seus RRHH, per no perdre places, de les plantilles ja minorades.

Per això, al final el que s'aconsegueix és l'efecte pervers de reduir la interinitat a costa d'eliminar places. No s'aconsegueix l'estabilització de les persones que les ocupen, tal com perseguia la norma. El que està passant és que o bé se suprimeixen les places, o bé se substitueixen o intercanvien unes persones per unes altres, mantenint la situació de temporalitat. És important mantenir les places, però no a costa de perdre l'experiència i el coneixement de la persona que l'ha ocupat durant 3 anys. En conseqüència, es redueixen les plantilles i es minva la qualitat de l'administració pública, i qui en patirà les conseqüències serà com sempre la ciutadania.

I tot això s'està produint amb la connivència de sindicats i dels mateixos treballadors i treballadores del sector públic que es pleguen davant la perspectiva d'estabilitzar uns quants, mentre una altra gran majoria es veuen sense feina i sense cap dret a compensació. Si s'haguessin aprovat aquestes mesures de reducció de la temporalitat a l'ocupació pública, sense la promesa de consolidació de les places d'uns quants, s'haguessin produït manifestacions i aturades multitudinàries al sector públic. Però, amb el miratge de l'estabilització, han desviat la nostra atenció, i no ens adonem que amb aquesta llei no s'acaba amb la temporalitat a l'administració pública, sinó que s'aprimen les plantilles i se'n redueix la qualitat. És una poma enverinada que, com al conte, ens manté adormides i sense aixecar la veu.