No és una frase feta

No és una frase feta que la pobresa té nom de dona. Les dades oficials segregades per sexe confirmen aquesta asseveració any rere any.

D’acord amb les dades publicades a l’IDESCAT, a l’any 2021 a Catalunya la taxa d’ocupació dels homes és del 58,7% i de les dones del 49,9%, 8,6 punts per sota, i el salari brut anual mitjà de l’any 2019 dels homes és de 28.965,38€ i el de les dones 22.988,22 €, pràcticament 6.000 € menys de diferència. En els indicadors de benestar i progrés social de Catalunya referents a l’any 2020, la taxa de població en risc de pobresa o d’exclusió social (AROPE) és de 26,3, en el cas de les dones aquesta taxa augmenta un punt i mig, 27,8, i a un esfereïdor 35,9 en relació als joves menors de 18 anys.

Imatge d'arxiu d'una dona traballadora a una oficina /@EP

A l’àmbit de l’habitatge la situació és similar. Malgrat que la pràctica habitual sigui que, en el supòsit de separació o divorci, s’adjudiqui l’ús de l’habitatge habitual a les dones que tenen cura dels seus fills o filles, i que la càrrega de la renda d’hipoteca o lloguer sigui compartida pels progenitors, la realitat és que molts homes deixen d’assumir aquesta obligació i la dona i els fills acaben perdent l’habitatge per impagament. Per això cada vegada és més habitual trobar-se famílies monomarentals que ocupen sense títol habilitant. Les dificultats per les dones a la conciliació familiar, un mercat de lloguer desbocat amb preus cada cop més elevats, i la manca de feina estable i ben remunerada, les expulsa de la possibilitat d’accedir a un habitatge amb títol i obliga a moltes a aconseguir un sostre a través del mercat clandestí de la venda de claus. Un negoci cada vegada més lucratiu, que s’enriqueix venent les claus a les persones en situació de més vulnerabilitat, aquelles que tenen una situació administrativa irregular, sense avals, nòmines i/o perceptores de prestacions socials. Acaben adquirint les claus d’un habitatge utilitzant tots els seus estalvis i sense cap garantia de permanència, ja que, si són trobades in fraganti i són expulsades sense consolidar l’ocupació, no els hi retornen els diners. És el mateix modus operandi que utilitzen les màfies que trafiquen amb éssers humans per portar-los a Europa, cobren el viatge però no l’arribada a destí. 

Cada any a Catalunya, centenars de famílies són desnonades dels seus habitatges habituals per impagament a la renda hipotecària o de lloguer, per no renovacions del contracte de lloguer i cada vegada més sovint per ocupacions a precari. Moltes famílies viuen la incertesa de ser desnonades de la seva llar diverses vegades, fins que finalment el llançament es fa efectiu. Són nombrosos els estudis que relacionen la pèrdua de l’habitatge amb un empitjorament de la salut física i mental de les persones que la pateixen. Aquest estrès és encara més elevat en els menors. Així ho ha denunciat en diversos informes el Síndic de Greuges de Catalunya on proposava mesures dirigides a protegir-los del drama d’un desnonament. Mesures que no s’han arribat mai a implementar per manca de recursos. Des dels serveis socials s’observa com diferents instàncies netegen les seves consciències amb oficis informant que hi ha una unitat familiar en situació de vulnerabilitat. Que els serveis socials tinguin coneixement de la precarietat d’una dona i els seus fills o filles no assegura cap ajut, si no es disposen de mitjans per fer-ho. I aquesta és la nostra realitat, no es disposen d’ajuts econòmics suficients per fer front a la situació actual, ni tampoc d’habitatges o alternatives residencials per oferir als que ho necessiten.

Ara s’acaba d’aprovar a Catalunya la darrera llei de mesures urgents per afrontar l’emergència habitacional. Resulta ofensiu que a Catalunya des de l’any 2015 s’estigui legislant sobre l’anomenada situació d’emergència habitacional sense cap resultat positiu, però molt més que, com les anteriors disposicions, s’aprovi sense cap dotació pressupostària.  Al final, una norma sense diners per implementar-la és una norma buida, com una llavor que no germinarà mai.

Mentre erradicar la pobresa no estigui a l’agenda política, i no s’adoptin mesures amb recursos econòmics que abordin els problemes estructurals existents; mentre les mesures siguin cures palliatives o assistencials, malauradament la pobresa continuarà tenint nom de dona.