'Millor morts que esclaus'

Pot ser que Espartac pronunciés aquestes paraules quan es va revoltar contra Roma, un segle abans de Crist. En tot cas, aquest lema estava inscrit en una biga duna casa de formació de les Joventuts Hitlerianes. Els qui esclavitzaven preferien morir abans que ser humiliats i maltractats, i recordaven llavors la seva dignitat.

En esfondrar-se el Tercer Reich, Hitler i els seus més propers van decidir treure's la vida, però amb prou feines s'esmenta, en canvi, l'epidèmia de suïcidis que es va produir entre els alemanys: hi va haver desenes de milers. Què va fer que famílies senceres se suïcidessin i que matessin els seus nens i nadons? Aquests suïcidis ampliats no distingien sexe ni classe social, edat ni professió. Al seu llibre Promet-me que et pegaràs un tret (Àtic dels Llibres), Florian Huber parla de resposta a un col·lapse emocional. En aquella guerra amb voluntat d'extermini, van morir vint milions de russos i l'Exèrcit Roig estava àvid de venjança: saquejar, matar, torturar i violar. Es parla de dos milions d'alemanyes violades pels russos. "Les dones més joves haurien donat qualsevol cosa per tornar-se invisibles, però l'única cosa que podien fer era disfressar-se, un consell que els havia arribat amb les històries sobre l'avenç soviètic". L'abisme s'obria ara sobre els alemanys, una insuportable desesperació davant del terror brutal que s'anunciava sobre ells, pel sol fet de pertànyer a Alemanya.

Huber ha indagat en aquella onada de suïcidis. L'encanteri que Hitler havia produït s'havia trencat: “el somni que tot era possible havia acabat”. Un poble envilit després de més de dotze anys de ser-li inculcada la seva superioritat sobre els altres, no tenia defenses per assumir la realitat. Plens d'estupor, assistien incrèduls per fi del Tercer Reich, no pocs van emmascarar i van negar la seva participació en aquell procés. Els avui dia autotitulats 'antifascistes' fingeixen ignorar que el NSDAP va ser un colossal partit de masses amb què comparteixen algunes similituds, no només el gust per marxar amb torxes. Vegem alguns lemes, només cal canviar el subjecte: “Alemanya som tots nosaltres”. “Per fi un sol poble”. “Els carrers són nostres”.

Abans que Hitler arribés a ser canceller, homes i dones es col·locaven a les cantonades –morts de gana- amb cartells al coll: “Es busca feina de qualsevol tipus”. Amb els nazis, molts van aconseguir fixar un lloc a la comunitat i sentir-se útils. No poques famílies es van mantenir unides amb l'enllaç de la seva obsessió per Alemanya. Un gegantí aparell de propaganda i de recaptació produïa un entusiasme desbordant. Hi havia una popular i eficaç organització assistencial per a pobres i aturats: 'Auxili d'Hivern'. Les masses vessaven de gratitud els nazis per haver recuperat la confiança en les seves vides, tenir feina i sortir de la humiliació nacional i individual. En tenia prou amb obeir consignes i enterrar en el més profund del seu ésser el conflicte de viure acceptant mentides i falsedats. En pujar al poder Hitler, la data del Tractat de Versalles va ser declarada dia de dol nacional, les banderes posades a mitja banya, les classes suspeses. Els que no van adoptar les conviccions que ja imperaven per tot arreu es van replegar i es van cosir la boca per no ser fustigats i assetjats (en qualsevol de les diferents fases de linxament). Naturalment, tot va ser de manera exponencial a pitjor.

En acabar la batalla de Stalingrad es van donar a l'Exèrcit Nazi uns dos mil casos de suïcidi, el doble dels que s'havien donat abans. Huber explica que al final del Tercer Reich, es van suïcidar un de cada cinc almiralls alemanys, un de cada set generals de la Força Aèria, i un de cada deu generals de l'Exèrcit de Terra.

Aquest autor alemany va centrar la seva anàlisi a la petita ciutat de Demmin, la terra dels tres rius, on ni una sola bomba va caure durant la guerra, i on, entre el 30 d'abril i el 5 de maig de 1945, es van produir uns mil suïcidis, alguns dramatitzats en la narració. Els soviètics van saquejar sense pietat Demmin i, després d'incendiar-la, aquesta va passar a pertànyer a la República Democràtica Alemanya, on aquells suïcidis van ser silenciats, com si mai no haguessin passat, i es van convertir de facto en un tema tabú. En canvi, els comunistes pretengueren de forma cínica, i fins al final del seu domini (produït amb la caiguda del Mur de Berlín), que la destrucció que ells havien fet d'aquesta ciutat havia estat obra dels nazis. Entre totalitaris hi ha el joc de la mentida sistemàtica, el seu medi natural.

Totes les víctimes, siguin on siguin i pensin el que sigui –o deixin de pensar-, tenen noms i cognoms i són sempre éssers de carn i ossos; la mateixa identitat compartida que es procura amagar per interessos espuris.