Cada 12 minuts mor una persona a les llistes d'espera de la dependència

Ser més gran resulta ser una càrrega per a les administracions, en alguns casos també per a la família. La sanitat pública arracona la gent gran, la privada no si es té “possibles”. A les llistes d'espera , per això de l'edat, es prioritza els joves, no està escrit, però no cal, el boca-orella és la millor norma. Escriure'l en un paper seria motiu que qualsevol gran pogués presentar una demanda.

En l'atenció i cura de la gent gran, la nostra gent gran, la societat ha estat testimoni del que ha passat a les residències durant la pandèmia. Milers de grans han estat víctimes del COVID . Diversos centenars, per no dir milers, han sucumbit la malaltia a les residències, que la majoria no han estat a l'alçada. No cal explicar-ho per no reviure'l, el dolor encara no s'ha superat. Centenars de famílies afectades per la mort d'un dels seus pares als centres van arribar a presentar demandes contra seus gestors. La justícia en la gran majoria, per desesperació dels denunciants, no ha resolt a favor de les famílies, que vol dir reconèixer la culpabilitat de les morts per manca d'atenció d'uns quants centres. Per què? Ells sabran i la justícia de vegades es gronxava.

Ser gran ha passat d'estar considerat com a exemple d'experiències, respecte i consideració, tant a la família, com a la societat, a ser un incordi que, en molts casos, massa, provoca que se sentin desubicats, sols, tractats com un vell que destorba. Situació que van minvant la seva dignitat i que massa vegades els porta a la depressió, la pena i el suïcidi. La malaltia crònica, la demència, la depressió, la solitud i el cansament de viure, no tenen al·licients, forma un còctel explosiu i letal.

A Espanya, unes 1.235 persones més grans de 65 anys es van suïcidar el 2021. Al nostre país hi ha 10 milions de persones més grans de 65, cosa que representa el 20% de la població. Els suïcidis de més de 65 anys es xifren en el 30,85% del total dels suïcidis, dels quals el 76% els protagonitzen els homes i el 24% les dones.

Les persones grans necessiten ser ateses, no sempre la família se'n pot ocupar, bé per les feines o perquè, no ens enganyem, en passen, són una nosa.

Es donen casos de persones que estan completament soles, sense familiars i que necessiten ser ateses. Abans aquestes situacions, les residències compleixen un paper social molt important. Les administracions han de vetllar perquè aquestes persones siguin cuidades de la millor manera possible. Per això necessiten destinar recursos a aquests menesters. El que passa és que les partides pressupostàries que haurien de destinar cada dia van minvant, com el físic d'una persona gran. Cal tenir cura dels nostres grans, que són de tots. Deia Ramon i Cajal que “a la vellesa no ens han de preocupar les arrugues del rostre, sinó les del cervell”.

Les xifres ens demostren l'injust de la situació. Hi són i no enganyen -les poden manipular al gust- però no per això desapareixen com per art de màgia. L'any passat, unes 45.360 persones van morir esperant a ser ateses a les famoses i indignants llistes d'espera. Això vol dir que cada 12 minuts en moria una. Tot i les llargues llistes , les comunitats autònomes van reduir 98 milions. Així, de debò. Quines van ser les que més van reduir? Per aquest ordre: Catalunya, Cantàbria, Astúries, el País Valencià, Andalusia, Extremadura, Madrid, Castella i Lleó, Regió de Múrcia són les que més van retallar, segons denunciava l'Associació Estatal de directors i Gerents en Serveis Socials.

Les xifres de les llistes d'espera amb les conseqüències de mort d'una persona cada 12 minuts sense ser atesa haurien d'indignar els responsables que inverteixen en altres coses i continuen sense tenir les persones al número u de les seves prioritats. El problema és que només una minoria s'indigna i protesta. Els altres només ho fan en una xerrada de cafè, a la feina amb els companys o en altres llocs, però en tornar a casa, no es plantegen fer res més. Pensen que no se solucionarà res. Aquest és el gran problema d?una societat acomodatícia, individualista i que s?ha relaxat massa. Pensa que anar a votar ja ha complert amb el seu deure. No és així, el vot significa fiscalitzar i demanar exigir responsabilitats als polítics que tant prometen i tant canvien el programa electoral quan governen.