Pere Aragonés va arribar al Senat, va parlar, no va escoltar i va marxar

El president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, va anar a Madrid per intervenir al Senat, se'n va anar sense escoltar les rèpliques -l'excusa era la seva agenda atapeïda-, va mantenir una breu salutació, en privat i sense fotògrafs amb el president de la de la Cambra que es considera de representació territorial. No va voler que sortissin imatges estrenyent la mà de Pedro Rollán del PP. Tampoc va atendre els mitjans de comunicació. Havia de pensar que amb el seu discurs tenien prou matèria.

La seva presència a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat tenia diversos objectius: recuperar protagonisme davant un Puigdemont que mediàticament està copant els titulars com a personatge imprescindible en les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez i que li està exigint més del previst, al menys aparentment. Per això, el president de la Generalitat creia necessari anar a Madrid, al Senat, per explicar públicament quines són les condicions per obtenir els vots d'ERC per al candidat socialista. També per demostrar que no costa anar al Senat - restablir les relacions?- encara que hagi estat selectiu en alguns dels seus gestos i comportament. És una posada en escena.

La intervenció d'Aragonès, tota en català per acontentar la parròquia, va ser seguida sense les pinganetes de la traducció per la gran majoria dels senadors i presidents autonòmics. Això vol dir que havien d'entendre el que deia, o no ho han volgut entendre. Pot ser una de les dues coses. El contingut de la seva intervenció era l'esperat: amnistia tots els condemnats i encausats del procés, i els temes econòmics, assenyalant el dèficit fiscal que segons ell té Catalunya. Però el punt que ha passat gairebé desapercebut és la petició d'un referèndum “que es faria de manera acordada perquè la ciutadania decideixi entre totes les opcions possibles”. Es pot interpretar com una renúncia implícita a la via unilateral? Mai no se sap. El que sí que volen els republicans és que s'activi la taula de diàleg com a instrument per continuar negociant i que es dugui a terme tot el que s'aprovi. Això és resumint el que explica el president català. Alguns treuen altres conclusions, com ara Aragonès està estirant tant la corda amb les seves peticions que es pot trencar. Si això passa no és per falta de ganes d'arribar a un acord, sinó perquè el fugit a Brussel·les vol continuar sent el que marqui les negociacions.

La no presència d'una representació del Govern  de Pedro Sánchez i l'absència d'alguns presidents autonòmics socilistes per, segons diuen, no seguir el joc als del PP, no és un bon senyal. A les institucions cal respectar-les, per això hi són i es deuen a elles . Els mals exemples dels que governen i els polítics en general no són ben acollits per la gent: si ells se salten les lleis i les institucions, els altres poden fer el mateix? Solen dir.

La directriu marcada des de Moncloa i Ferraz que els senadors, diputats i altres no parlin amb els periodistes s'ha complert rigorosament, ningú ha volgut fer declaracions, estaven muts, o tenien ganes d'anar al lavabo. Situacions que evidentment no agraden als periodistes que solen ser utilitzats quan filtren les informacions que els interessen.

Mentre els populars que van ser els que van decidir convocar la Comissió a través del president del Senat, van tenir en els seus presidents autonòmics la carta d'ensenyar als socialistes allò que tenen davant, cosa que els espera amb aquestes comunitats autònomes i els van mostrar que ells tenen la majoria al Senat, cosa que significa que els tindran al davant i que moltes de les lleis se les poden tornar al Congrés sense ser aprovades

Amb tot el que està passant, continuarà endavant Pedro Sánchez amb  les negociacions de pactes  ? O potser, al final com n'esperen molts, es decidirà per convocar eleccions.