A Montero, Belarra i Pam les fan fora: sense elles baixarà la presa d'ansiolítics

Al llarg de l'última legislatura del Govern d'Espanya, format pel PSOE i Podem , la sortida de to de dos ministres, sense talla intel·lectual ni política, ha estat realment incomprensible per la figura que ostenten. Són càrrecs públics que n'han de ser exemplars. Un Govern no és un lloc on es pugui jugar, experimentar i fer el que primer els ve de gust. Si es fa així, el desprestigi que genera és directament proporcional a la desconfiança que hi té la ciutadania.

Dos exemples els hem tingut fins aquest mateix dilluns en dues ministres, Ione Belarra i Irene Montero . Ministres que han cregut les reines del mambo, no han sabut estar a l'alçada dels seus càrrecs i han creat més problemes que solucions. Després d'embolicar-se a la bandera del feminisme i l'esquerra de l'esquerra han incendiat tot allò que han tocat. Per tapar les mancances sempre han anat de feministes de proa, d'esquerres i guais. La realitat és tan senzilla com que les va posar un home, no han mogut ni un dit sense consultar-lo i segueixen dirigides pel diví, posseïdor de la veritat absoluta i l'honestedat personificada, Pablo Iglesias. Quina mena de feminisme és aquest?

No han ocupat els càrrecs de ministres per la seva vàlua professional, no, sinó perquè una és la dona del cap i l'altra l'amiga fidel . Per més inri van per la vida donant lliçons. També en els càrrecs que ocupen al partit les ha col·locat el mascle alfa, traient del mig totes les que els feien ombra. La presència d'aquestes dues dones i algunes més ha estat una estratègia aplicada per enganyar les bases i els votants. Aristòtil deia que “no es pot ser i no ser alguna cosa alhora i sota el mateix aspecte”.

Amb el desgast del Govern pel desastre de les dues ministres, arribada l'hora de formar el nou Govern, Belarra i Montero n'han quedat fora, amb el beneplàcit de Yolanda Díaz , la líder de Sumar, la plataforma de 15 partits amb les que han concorregut a les eleccions després de cremar-se Podem. Calia esperar per a tothom, menys per a elles, que no han assumit en cap moment la decisió. No els ho han perdonat, ni els ho perdonaran mai a Pedro Sánchez ni a Yolanda Díaz: li han tret la seva joguina cara i els beneficis i el gaudi d'aquesta. Per això, després d'amenaçar de votar en contra de les investidura de Pedro Sánchez i boicotejar al Congrés algunes de les propostes que pugui presentar el nou Govern, el seu comiat i entrega de carteres als seus substitutes ha estat la reafirmació del que són. Montero iniciava el seu discurs amb durs atacs a Pedro Sanchez, a qui acusava amb aquestes paraules: “Ens han fet fora del Govern i és precisament per haver fet el que vam dir que faríem”. El Govern és propietat seva? I s'ha mostrat orgullosa de les seves “lleis” sense fer referència a les conseqüències de la llei “només sí és si”. No s'ha oblidat. com és costum seu, d'atacar els jutges amb frases com “l'ofensiva reaccionària és aquí i s'ha de prendre molt seriosament, perquè està organitzada des de sectors profunds i poderosos de l'Estat”.

Minuts després s'acomiadava Ione Belarra a la mateixa línia. Començava el discurs mostrant el seu respecte i admiració a la seva companya i amiga Irene Montero: "Espanya ja és una altra en gran part gràcies a tu". També el seu predecessor, Pablo Iglesias, afirmant que "sense ell aquest Govern tampoc existiria". I com que no estava contenta prosseguia dient: “Avui, el president Sánchez i el Partit Socialista aconsegueixen el que no van aconseguir el 2019, que és fer fora Podem del Govern. I això no és que sigui políticament injust; és, sobretot, un enorme error polític, perquè el que tenim al davant és una onada reaccionària”. Mentrestant, els seus successors al càrrec aguantaven estoicament els discursos incendiaris de les exministres. Són males perdedores i com sol ser habitual s'han anat donant la nota , no saben encaixar la realitat i la rebequeria és la seva millor arma, per desgràcia.

Un exemple de saber estar ha estat el dels ministres socialistes que no continuen. Pilar Llop que deixa la cartera de Justícia, s'acomiadava amb aquestes paraules: “Als llocs cal saber ser-hi, però sobretot dels llocs cal saber marxar”. Tota una lliçó de la qual haurien d'aprendre les “fetes”, cosa que dubto. O Miquel Iceta, amb un somriure i el bon humor habitual feia el traspàs al seu successor. Noam Chomsky, intel·lectual nord-americà, deia que “els drets no es concedeixen, es guanyen” i n'haurien d'aprendre Belarra i Montero.

Com a demostració del tutelatge de Pablo Iglesias, aquest escrivia al seu compte de X - abans Twitter-: “Va rebutjar ser vicepresidenta perquè a tu no se't pot comprar. Vas posar sempre el cos i l'ànima al davant. T'has enfrontat a tipus molt poderosos i mai has deixat enrere les teves companyes. T'ho han fet pagar, però, entre tanta mediocritat i covardia, tu sí que ets un referent”. I s'ha quedat tan panxo. De petit ens hem lliurat perquè imaginar Montero de vicepresidenta hagués augmentat la presa d'ansiolítics a la població . ¿De veritat es creu el que ha dit el proper líder de Podem, o només és per donar ànims a la seva dona que ha d'estar molt deprimida? Deia el filòsof Diògens de Sinope que “com més conec la gent més estimo el meu gos”.

Sánchez ha tret del Govern dues ministres incompetents que a més li generaven problemes. Comença una nova etapa en què les tensions seguiran per altres temes més preocupants, però de moment la ciutadania s'ha deslliurat de Montero, Belarra i la seva secretària d'Estat, la polèmica Angela Rodriguez, més coneguda com a Pam, la tercera component del trio de la benzina.