El discurs del Rei, el Congrés i els que no tenen Rei

El Rei Felip VI ha inaugurat la XV legislatura al Congrés, en un acte solemne, com sol ser habitual. El discurs del Rei era esperat després dels pactes d?investidura de Pedro Sánchez i la llei d?amnistia que ha estat tan criticada i continua sent. Qui esperés una sortida de to del monarca s'equivocava. S'ha limitat a fer una defensa de la Constitució com a marc democràtic que permet conviure i prosperar en llibertat. Ella permet una Espanya cohesionada i unida. Felip VI ha demanat entesa, reconeixement de les diferències, respecte i superació de les divisions. Un discurs institucional, sense sortir de la línia marcada de la correcció i la representació que ostenta. Només a l'inici del seu discurs, com el que no vol la cosa, va deixar caure que agraeix la col·laboració dels grups polítics de la Cambra que van comparèixer en el procediment de consultes. A bon entenedor poques paraules són suficients.

És que una vegada més els grups independentistes -que recolzen el govern legítim de Sánchez- es van absentar de l'hemicicle: Bildu, Junts, ERC i el BNG van donar plançó per posteriorment treure un comunicat - Junts no ho signa- en què manifesten que la Monarquia espanyola i el rei d?Espanya no els representen. "Les societats catalana, basca i gallega rebutgen majoritàriament la figura d'una institució monàrquica”, asseguren. S'obliden que la Monarquia va ser votada al Congrés. Mentre aquests grups polítics muntaven el número a què ja ens tenen acostumats, els representants del PNB sí que hi van ser presents, coneixen les seves obligacions, igual que els diputats de Sumar que fins i tot van aplaudir el discurs del Rei.

Un cop més, els partits independentistes ajusten el compliment de la Constitució a la manera de pensar. Les seves senyories saben que tenen una sèrie d'obligacions que han de complir, ho han promès . La Monarquia està reconeguda a la Carta Magna. Ja sabem que la imaginació és lliure i la manca de respecte n'és pròpia també. Si l'exemple que estan donant aquestes “senyeries” d'aquestes quatre formacions és aplicable a allò que pensa la ciutadania –que per cert ells diuen que la majoria del poble no vol la Monarquia, ho han mirat en una bola de vidre? - portaria a què tot el que no agrada, doncs no es compleix. Que els impostos pugen, doncs com que els impostos molesten i no van amb la manera de pensar de la majoria de la gent, doncs no es paguen i tampoc hauria de passar res. El mateix que passa amb l'absència de les seves “senyeries” que planten els qui no el representen o que els cau malament. S'aixequen dels seus seients, se'n van, o anuncien que a aquest acte no hi assistiran. Si es fa una enquesta i la pregunta fos si les seves senyories els representen, majoritàriament la resposta seria que no.Així que la barra lliure dels servidors públics de no complir amb les seves obligacions també ha de ser per a la resta dels mortals no?

La responsabilitat, el respecte a les institucions i l'exemplaritat en la representació dels seus càrrecs hauria de ser la norma que regeixi els anomenats “representants del poble”. Això vol dir que, en aquesta societat plural, diversa i contradictòria, atorgar-se la propietat del vot com si se li hagués donat capacitat absoluta, sense dret a rèplica, no té sentit. Consultar els que li han donat el vot temporal –no en propietat i vitalici– seria el més lògic i ètic.

Una vegada més la llibertat mal entesa ha tornat a voletejar pel Parlament que està molt fragmentat i amb els nervis a flor de pell. Abocar benzina al foc no és la manera d'apagar-lo. El que cal és aigua per apagar la flama que porta encesa des de ja fa massa temps. No sé qui va dir que “dos no es barallen si un no vol”, en aquest cas n'hi ha més de dos, però els dos grans partits estan obligats a dialogar, arribar a acords . Això és el que demana la ciutadania.

El que sí que també està assegurat és el comportament de la presidenta del Congrés, Francina Armengol , que confon la casa de la representació del poble amb el seu partit, i s'equivoca. El poble és plural, Armengol no ho és. Se'l nota i tindrà molts problemes en aquesta legislatura. L'espectacle està assegurat si no es posen límits.

Immanuel Kant deia que “la perfecció més gran de l'home és complir el deure pel deure”.