Santos Cerdán, Carles Puigdemont, Francisco Galindo, la Cadira Rota i la xocolata

Quan ens parlen de Suïssa ens ve de seguida la imatge del fred, les pistes d'esquí on van els que tenen molts diners i es poden permetre el luxe d'esquiar-hi, on la vida no és que estigui a l'abast de totes les butxaques. La xocolata suïssa que és dels millors, els rellotges suïssos, que són signe de qualitat. El mateix passa -fins i tot fa poc- amb els que portaven els seus diners a bancs d'aquest país perquè ningú sabés de quants milions eren els seus comptes corrents. Suïssa ha estat i continua sent el refugi dels que tenen molts diners i es permeten gastar-los a millorar la seva “qualitat” de vida. Suïssa ha estat el refugi de Cristina de Borbó, que va marxar a viure a Ginebra després de l'escàndol del seu ja exmarit Urdangarín. Allà continua vivint. Casualitats de la vida, han coincidit al mateix temps amb l'arribada de Marta Rovira, que hi viu per fugir de la justícia espanyola, després de les “revoltes” del procés. Qui els ho paga?

Però què tindrà Suïssa i especialment la ciutat de Ginebra que tant atrau rics i no tan rics? Algú ho explicarà. Ho pregunto perquè el fugit Puigdemont –perdó, que ja no és fugit sinó el màxim interlocutor amb el partit socialista– i companyia van triar aquesta ciutat per mantenir la primera reunió, que sapiguem, amb els socialistes. En el transcurs de la trobada es va presentar al mediador, en diuen “verificador”. D'aquesta manera es va donar a conèixer el nom de l'afortunat “verificador” que es tracta d'un diplomàtic salvadorenc, Francisco Galindo , amb una àmplia experiència en temes de refugiats, i especialista també en conflictes amb la guerrilla.

L'elecció de la persona, amb un bon currículum, ha sorprès, perquè a Espanya conflicte amb la guerrilla no hi ha , tret que es considera guerrilla, en aquest cas urbana, els CDR, el Tsunami “Democràtic” i altres grups que van muntar la seva particular guerra perquè se n'assabentés el món que Espanya té colonitzada Catalunya. Doncs potser ara resulta que ens hem assabentat de tot el conflicte. I què passa amb els constitucionalistes que han patit tot el procés sense tenir culpa de res? Com se'ls anomena i quin govern o verificador els defensarà mitjançant la mediació amb els partits independentistes i les guerrilles urbanes?

Doncs bé, amb Ginebra com a seu de resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya, Santos Cerdán , el cap de turc d'aquesta història - quan estigui cremat, Pedro Sánchez li donarà la puntada de peu al suís- es va reunir amb Puigdemont, Turull i la cara de cabreig permanent de Miriam Nogueras. Tots van sortir molt contents, repercussió als mitjans, poques declaracions i el millor va ser la resposta de Santos Cerdán quan li van preguntar per la trobada: “Ha estat una reunió de treball”, se li suposa que va ser així, i no pas d'una visita guiada per la ciutat, amb parada davant de la Cadira Rota, una a escultura de 12 metres d'alçada i 5,5 tones de fusta que té una pota trencada. Què significa això de la pota trencada? És una protesta contra l'ús de mines antipersona. Alguna similitud amb el conflicte català? O potser van anar a visitar el cementiri Plainpalais on hi ha la tomba de l'escriptor argentí Jorge Luís Borges? S'han de veure les respostes del secretari d'organització socialista.

El que és cert és que resulta surrealista tot el nombre que munten els negociadors, que els socialistes s'hagin prestat a ballar amb l'estrella de la pista i que a més sigui ella qui marqui el pas. És de bojos.

En una democràcia consolidada com la que gaudeix Espanya, que durant molts anys ha estat exemple per a altres països, ara resulta que hi ha un conflicte a Catalunya i es fa servir d'un estranger per solucionar-lo. I a més a més amb la llei d'Amnistia, es fa esborrall i compte nou. És a dir, tornar a començar, perquè qui pensi que això s'acaba així està molt equivocat, no ho dic jo, ho diuen els actors. Així que l'esperpent que s'està duent a terme a l'escenari polític, amb seu a Ginebra, continua alimentant la incredulitat davant del que està passant. Deia el dramaturg, poeta i novel·lista, Valle-Inclán que “a Espanya el mèrit no es premia. Es premia robar i ser pocavergonya. Es premia tot el que és dolent”. Tindrà raó l'escriptor gallec? Si visqués en aquesta època tindria prou material per seguir escrivint amb el seu particular enginy i mestre de l'esperpent.