Per la ciutadania

Estic fora de lloc allà on s'escarneixi els vençuts i derrotats, i no necessàriament perquè jo em pugui incloure entre ells. De fet, tots ho hem estat, ho som o ho podem tornar a ser en qualsevol moment; res no és segur i definitiu mentre es viu. Em sento fora de lloc (o fora de casa) on domini l'abús verbal o físic que humilia i menysprea amb mala sort. Valoro, per contra, els que no es resignen a la derrota i que, per unes conviccions fermes sobre allò que cal fer i allò que no s'ha de consentir, desenvolupen punt d'honor i fermesa. Em sembla bonic evocar aquí unes paraules de Don Quixot que exalcen l'afany per una causa noble: “Poden els encantadors treure'm la ventura, però l'esforç i l'ànim és impossible”.

Quan es veu el president del Govern presumir d'encapçalar un bloc 'progressista' que inclou Bildu i PNB, Junts i ERC (que es mosseguen els uns als altres, de dos en dos), es fa notori que les paraules se les emporta vent i que, segons qui les digui, no valen res perquè el seu significat és canviant i inestable. Per 'ser més' que els adversaris (i 'tenir més' poder i càrrecs que ells), Sánchez inclou entre els seus declarats enemics de la igualtat i solidaritat entre els ciutadans. De fet, encapçala el vell projecte de manar costi el que costi, costi el que costi. Sánchez i el PSOE venen l'obligació d'evitar que governi la dreta i l'extrema dreta, agraden per portar els adversaris a posicions extremes, etiquetar-los i distorsionar tot el que convingui. Si, com sol passar, els opositors col·laboren en aquesta tasca negativa, imaginin quina atmosfera enrarida es pot instal·lar (i s'està instal·lant entre nosaltres).

És imprescindible descongestionar-se del que ens impedeix pensar bé i distingir entre dubtes i certeses. A mitjans del segle XX, Albert Camus afirmava amb rotunditat: “La justícia és com la democràcia, o és total o no és” i “amb la prevaricació no es pacta. Es rebutja, es lluita contra ella”; i si es maquilla (cosa que és possible fer des de qualsevol ideologia), s'enganya i confon sobre la seva realitat.

Leo L'esquerra traïda (Península), llibre del jove advocat Guillermo del Valle que dirigeix 'El Jacobino', una plataforma política que combat per reaccionària l'esquerra hegemònica a Espanya. Una esquerra, denuncien, que va substituir fa anys la raó en marxa de La Internacional per la superstició tribal i identitària, i que al seu praxi ha convertit, diu, “el legítim dret a la diferència en una inquietant diferència de drets”. Passa que, en qualsevol cas, hi ha tantes identitats com a éssers humans, i totes són diferents i permeables. He de dir que el terme jacobí no em resulta simpàtic, ja que és sinònim d'exaltat, revolucionari i violent. Des de la Revolució Francesa (origen dels termes esquerra i dreta) qualifica qui defensa idees revolucionàries i radicals, amb rigorisme moral i un excés de severitat.

Comparteixo amb aquests 'jacobins', però, el seu afany per combatre les desigualtats socials, allà on sorgeixin, també a l'economia digital. O la seva idea que "no es pot erigir una nova frontera on no existeix avui, ni arrogar-se la decisió exclusiva sobre allò que ja pertany al conjunt d'una comunitat política democràtica". Així mateix, és evident que hi ha una connexió més estreta dels habitants de Nou Barris amb els de Vallecas que amb els de Pedralbes, i també que ens podem sentir més propers a un foraster que a un paisà, tot depèn de les persones en qüestió.

Els problemes, siguin estructurals o menors, no es localitzen ni es resolen des de la fraseologia, sinó des d'un treball intel·ligent, pacient i encertat. En això estem molt endarrerits socialment. Hi ha, per exemple, gran afició a recórrer de forma compulsiva a la falca 'neoliberalisme', com a encarnació del mal; em sembla així mateix pueril i imprecís qualificar UCD, sense més ni més, com a partit conservador i de dretes. En qualsevol cas, llançar una plataforma amb possibilitats de representació (per aviat, al Parlament Europeu) requereix un camí de síntesi i convergència amb altres formacions. No veig cap altre millor i més atractiu que el manifest fundacional de Ciutadans, el qual reclamava com a objectiu principal “tornar la política a l'espai públic i deslligar la seva gestió dels lligams sentimentals”, contribuir al restabliment de la realitat i invocar el debat racional des del esperit crític . L'ideari del partit de la ciutadania propugnava actualitzar i recuperar “els principis i els valors que ens ha llegat la millor tradició política europea, la del liberalisme progressista i del socialisme democràtic”. Crec que en aquesta fusió es troba el punt adequat per arrencar i perseverar en una acció política eficaç de tercera via . L?esperit de Ciutadans no té substitut.