El 76% dels Diputats són pluriempleats, pobrets quant treballen!

Hi ha persones que per cobrir les seves necessitats bàsiques es veuen forçades a tenir diverses feines. No ho fan per gust, sinó per necessitat. Per a aquests pluriempleats, la conciliació familiar, l'oci o l'opció d'escollir no entra als plans, és un desig que no se sol complir. No els queda més remei que acceptar allò que els toca viure. Altres, en canvi, sí que tenen més opcions, són uns privilegiats.

Aquest dimarts el ple del Congrés autoritzava les activitats extraparlamentàries de diputats. Es va aprovar amb només dos vots en contra i tres abstencions. Molt significativa la gairebé unanimitat de tots els partits polítics a donar-ne el consentiment. Aquí no hi ha discrepàncies, hi ha acords.

El primer dictamen de la legislatura concedeix les autoritzacions a 268 membres de la Cambra, és a dir, el 76% del total - que són 350- quan sol·liciten poder exercir altres activitats al marge dels seus càrrecs de diputats perquè puguin compaginar el seu treball al Congrés amb càrrecs als seus partits, institucions - alcaldes, regidors,- però també a les empreses privades: advocacia, docència, participació en societats, produccions literàries o tertúlies, a les quals darrerament s'han tornat habituals alguns i algunes de les seves senyories.

Només 31 parlamentaris no van declarar cap activitat aliena al Congrés. D'ells, 12 són del PP, 4 del PSOE i 2 són de Sumar. Tant el PNB com Bildu no declaren cap activitat, es dediquen exclusivament a la seva feina al Congrés.

Aquesta informació, decisió del Ple del Congrés, sorprèn més d'un. Com és possible que diputats/des als quals se suposa que tenen massa feina, si de veritat s'impliquen, els quedi temps per realitzar una altra activitat que li reporta entrada extra de diners. La dedicació d'aquests càrrecs electes hauria de ser exclusiva, tenen feina suficient. Si volen exercir una altra professió que ho deixin, però el pluriempleat per ambició econòmica hauria de ser expulsat de qualsevol càrrec públic. Si tenen tant de temps lliure el que haurien de fer és reunir-se amb els ciutadans de la circumscripció per la qual s'han presentat, parlar-ne, preguntar-los per les seves necessitats i informals de la seva feina al Congrés. Perquè la idea que donen a les sessions és que escalfaran el seient, estaran pendents del telèfon i en més d'un cas provocaran bronques.

Però quant cobren les seves senyories per ficar-se de ple a la pluriocupació? El sou base d'un diputat és de 3.126,89 euros al mes per 14 pagues, i cal sumar-hi les indemnitzacions que els correspongui, les ajudes, les dietes que són de 120 euros al dia si és un viatge nacional, i augmenta amb altres ajudes com uns 3.000 anuals amb taxis per als seus desplaçaments per Madrid. Però encara n'hi ha més, depenent de si presideixen una comissió o formen part de la Mesa del Congrés, el muntant del sou va pujant. Un diputat pot ser alhora membre de la Mesa, o de la Junta de Portaveus, o bé de la Cambra o d'alguna Comissió, arribant així a cobrar fins a 100.000 euros anuals. I no es tenen en compte els intangibles, que són uns quants, molts.

Amb els salaris que perceben les senyories donen un exemple a aquestes persones pluriempleades per necessitat, que tot i així els costa portar una vida digna. És una manca d'ètica i de compromís social dur a terme altres feines per guanyar més diners. Si els polítics pluriempleats consideren que no guanyen prou, que ho deixin i es dediquin a altres activitats més lucratives, perquè com deia Aristòtil: “No es pot ser i no ser alguna cosa alhora i sota el mateix aspecte”.

La política espanyola és plena de superhomes i superdones que ocupen diversos càrrecs ¿Arriben a tots? No, tenen els seus càrrecs de confiança que els fan la feina. La dedicació que fan servir a rebre els ciutadans és mínima, no tenen temps ni ganes, només mantenen contacte en festes i festes, que és la millor manera de no tenir problemes perquè se suposa que el populatxo està content. Deia la gran Mafalda que “a tot arreu del món ha funcionat sempre molt bé la llei de les compensacions, a qui puja la veu, li baixen la canya...”.