Catalans suprems i mestissos

Assistim amb desmai a Catalunya a una generalització d'excessos verbals amb expressions grolleres, de mal gust i prenyades d'odi cap als espanyols per part dels etnicistes catalans. Que algunes d'elles hagin estat manifestades per escrit i de paraula pel recent elegit President de la Generalitat és un fet, si més no, descoratjador.

Des de fa decennis en la discussió acadèmica entre els tipus de nacionalisme cívic i nacionalisme ètnic, el cas català ha estat repetidament utilitzat com a exemple del primer model cívic. Amb la irrupció de la DUI, els nacionalistes separatistes van escenificar un moment d'inflexió reforçant els arguments exclusivistes i supremacistes. Per a ells, i simplificant 'ad absurdum', Catalunya és només dels catalans i els catalans són els que tenen els seus ancestres a Catalunya. Els 'altres catalans' que han vingut de fora de Catalunya, prosseguiria tal línia d'argumentació, són residents que van acudir al Principat per treure profit de les ocupacions que els oferien els genuïns i ancestrals catalans. Els 'altres catalans' s'han d'adequar, segons aquesta visió, al que determinin els catalans ètnics -encara que aquests siguin una minoria social i política-, i que ara han abraçat la causa secessionista en la present conjuntura històrica.

Les tesis supremacistes usen i abusen d'afirmacions ahistòriques i denigrants respecte a Espanya i als espanyols catalans.

En realitat, per a tals plantejaments ser espanyol i català és una contradicció en els seus termes, i insisteixen que un no pot comportar l'altre. Per dir-ho amb les paraules premonitòries formulades fa 20 anys per Joaquim Triadú i Vila-Abadal, en aquell temps membre del Comitè Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya: 'Potser gairebé el 50% de catalans que es consideren tant catalans com espanyols haurien de decantar mica en mica cap a una major catalanitat. La bigàmia patriòtica no és una bona solució per als problemes de pervivència per a les nacions sense estat' (El País, 1996.10.26).

Ja el pensador nacionalista català, Enric Prat de la Riba, descrivia en el seu assaig, 'La nacionalitat catalana' (1907) com el viatjant fenici del segle VI abans de Crist hauria trobat la etnos ibèrica que s'estenia des de Múrcia fins al Roine, i que era "...el primer anell... de la cadena de generacions que han forjat l'ànima catalana". Per Artur Mas, en una entrevista a la periodista Pilar Rahola, a Catalunya hi ha un ADN cultural carolingi derivat de la seva pertinença a la Marca Hispànica al segle IX, "... un cordó umbilical que ens fa més germànics i menys romans" (La Vanguardia, 24.02.2012). Referències als fenicis, ibers i alemanys s'han emprat -i es continuen empleando- a discreció per justificar la captura del poder polític.

ANTECEDENTS

El recurs als antecedents ètnics de les diferents nacionalitats ibèriques per part dels nacionalismes contemporanis a fi d'accedir, mantenir i acréixer la seva implantació política en les seves institucions territorials és un tret característic comú en el mil·lenari país ibèric. Localismes, regionalismes i nacionalismes amb i sense estat solen rebuscar en el bagul de les seves peculiaritats i diferències respecte d'altres competidors en la pugna pel poder institucional. Si les diversitats estan a més reforçades ètnicament per l'existència d'una llengua pròpia, llavors l'aspiració per la secessió nacionalista cobra intensitat. Per aconseguir aquesta finalitat es necessita mantenir una tensió sostinguda i de confrontació amb l'exogrup, és aquest cas llegiu Espanya en el seu conjunt, exclòs el territori del Principat.

A diferència dels postulats del nacionalisme cívic, el qual emfatitza els valors civils de superació pactista dels conflictes, els plantejaments etnicistes afavoreixen instruments per a la tergiversació en l'ordre del simbòlic. Contribueix a això el fet que la majoria dels ingredients en el discurs ètnic es presenten com a naturals o 'incontaminats': descendència, pertinença, territori, cultura o història comuns. Al mateix temps que es mostren com a realitats palpables, no deixen de ser categories vagues, inassolibles i, en moltes ocasions, descontextualitzades. A Catalunya, el mestissatge ètnic és un fet incontrovertible.

Només ho discuteixen els catalans 'suprems' que culpen Espanya de la contaminació de les pureses essencialistes catalanes, ia la immigració com a element de desnaturalització de l'ànima catalana.

El meu col·lega i amic, Pau Marí-Klose, fa referència a un excel·lent article ( 'Torra i l'activació de l'etnicisme i el 'mambo') a la constatació de la pluralitat de la societat catalana. Circumstància que havia convençut tradicionalment a àmplies sectors de les elits polítiques catalanes a construir una societat cohesionada, on l'origen per naixement (o naixement dels avantpassats) no fos un marcador de diferències. En el nou discurs etnicista dels secessionistes catalans, sembla quedar en l'oblit la coneguda asseveració de Jordi Pujol que català era tot aquell que visqués i treballés a Catalunya.

Espanya és un país de textura federal i Catalunya és una comunitat plural. Bé farien ambdues en buscar solucions seny per optimitzar tals realitats. Mitjançant la injúria i la violència verbal només recollim divisió i frustració. Amb tals vímets es manufactura un cistell de desídia i confrontació. Unitat, diversitat i pacte polític segueixen sent els coneguts ingredients per preservar la nostra convivència.