Luis Fuertes, un sindicalista de raça

Luis Fuertes, assegut derrere del retrat de Pablo Iglesias (UGT Catalunya)

Luis Fuertes, el primer secretari general de la UGT de Catalunya després de la dictadura de Franco, moria el passat 15 d'agost, als 70 anys. Un lluitador incansable , un sindicalista de raça i una persona honesta

Les dificultats, la lluita davant els problemes i l'adversitat solen forjar el caràcter de les persones: les enfonsen o les fan més fortes.

Amb l'arribada de la democràcia, el món laboral va començar a tenir vida pública, la dictadura no va deixar marge a les reivindicacions dels treballadors, no cal explicar per què.

A Catalunya, la UGT va ressorgir de la llarga letargia, obligada, de 40 anys. Havia arribat l'anhelada democràcia. Un 20 de juny de 1976, a Terrassa, els ugetistes van triar a Luis Fuertes com el seu secretari general. El jove lleonès va ser l'impulsor del sindicat en una etapa molt dura de la UGT.

Persona forjada en la trinxera de les reivindicacions i defensa dels drets dels treballadors, ha estat una persona clau en la història recent del sindicat català. Fet que no se li ha reconegut a dia d'avui.

El líder sindical no era persona mediàtica, sinó un home d'acció, tímid i gens protagonista. Luis Fuertes era una persona de raça a què li va tocar viure una etapa difícil, intensa i històrica. 

Temps encara convulsos però il·lusionants. Pocs recursos, moltes necessitats però tot això es suplia amb il·lusió, esforç treball i solidaritat. Luís donava bon exemple d'això. Era un sindicalista d'equip. Els que van compartir amb ell aquesta etapa tan intensa al capdavant del sindicat, saben molt bé del que estic parlant. Eren altres temps molt més compromesos, menys lligats al poder i poc sevillistes.

Fuertes tenia un aspecte d'home dur, però els que el coneixien bé sabien que era tot el contrari, una persona amb molta sensibilitat i força interior. Va ser capaç, en aquells temps, de portar a la vaga a una de les grans empreses, la Hispano-Olivetti, de la qual era treballador. Són històriques les seves vagues. Ningú oblida aquests dies de lluita.

Al costat de Luis hi havia una sèrie de persones de la seva confiança; Luis García, Cerro, Ramón Soto, Víctor Surribas, entre d'altres, i que van treballar colze a colze al seu costat. Quan va deixar la secretaria, va entrar al món de la política com a diputat al Congrés, encara que en la política no es trobava massa còmode, donat el seu caràcter directe i sense floritures. Després va estar durant uns anys a Llatinoamèrica on va contribuir a enfortir les organitzacions sindicals.

Coneixia Luis de les entrevistes, unes quantes, que li havia fet. I havíem mantingut moltes xerrades. Em posava al corrent de la situació laboral a Catalunya i de la posició del seu sindicat. Cafès a la seu del carrer Tarragona.

D'aquesta etapa va néixer el primer programa d'informació laboral que es va fer a la ràdio espanyola. Concretament a Ràdio Miramar de Barcelona que vam iniciar conjuntament Paco Caparrós i jo mateixa, amb el patrocini de la UGT. Caparrós va marxar al cap de pocs mesos a Madrid i jo vaig seguir fent-lo dos anys més. Recordo amb afecte el dinar que es va fer per celebrar la posada en antena del programa. Va ser al restaurant Morriña del carrer Parlament. Estàvem, Marcelino Rodriguez de Castro, director de l'emissora, Luís Fuertes, Manuel Fernando González, cap d'informatius, Ramón Soto, Víctor Surribas i jo. Va ser molt agradable i distès. Moments que no s'obliden. En algun lloc ha d'estar la fotografia que es va fer de la trobada.

L'última vegada que el vaig veure, ja fa uns quants anys, a la terrassa d'un bar, al carrer Nicaragua, estava assegut amb dues persones més. Jo també estava acompanyada. Vaig reconèixer la seva veu immediatament, era inconfusible. Ens saludem amb l'alegria de dos amics que feia temps que no es veien. Parlem de tot una mica. Em va dir que li quedaven pocs dies, que marxava de nou fora d'Espanya. En un moment donat, els va dir a les persones que compartien la taula "el marit de Carmen, va ser la persona que va ajudar a Narcís Serra a ser alcalde de Barcelona. Ningú l'hi ha agraït. Jo ho sé perquè ho vaig viure molt de prop, a què és així?", em va preguntar. Li vaig respondre que era cert, i que ningú li va donar les gràcies, ni Serra el va convidar a un cafè. Em vaig quedar sorpresa que Luis conegués el tema. Mai m'havia parlat d'això. No explicaré com va anaar la cosa, no em correspon, ho hauria d'explicar, si vol, el mateix protagonista, és a dir, Manuel Fernando.

La vida sindical, política i personal de Luis Fuertes va ser molt discreta. Sempre va voler passar desapercebut. Amb aquesta discreció que el caracteritzava també ha emprès el seu últim viatge. Aquest del qual no hi ha retorn. Però sempre estarà entre tots els que l'estimàvem i valoràvem el seu treball en defensa dels drets dels treballadors. Luis descansa ja al cementiri del poble lleonès on va néixer.