Gramsci, el perdedor?

Antonio Gramsci (1891-1937) és un polític intel·lectual de referència més enllà de la seva militància en el PCI, del qual va ser cofundador. En els seus quaderns redactats a la presó, Pasado y presente (Gedisa), denunciava "un ampli sector que 'viu' de la política de 'mala fe', això és, sense conviccions", i analitzava el perfil dels trànsfugues. Abordant una equació personal, qualificava d'estúpids als qui esperessin trobar a la política únicament brètols cristal·lins, quan el més freqüent, deia, és enfrontar-se amb 'semibrètols'. Aquests acaben sent els brètols del dia a dia.

Gramsci denotava voluntat de claredat i se sentia obligat a matisar. Així, davant d'una estadística va escriure: "Caldria veure com han estat obtingudes aquestes xifres i si es tracta de quantitats homogènies". No actuava, doncs, com un populista a l'ús. Dels demagogs detestava que es consideressin a ells mateixos insubstituïbles.

Hi ha, assenyalava, intel·lectuals mediocres i fracassats que practiquen la rancúnia. De vegades aconsegueixen un 'èxit mesquí' en desviar la rancúnia contra grups socials relativament 'innocents'. A què denominava 'pensament sectari'? A qui es tanca a veure que el partit polític no és només l'organització tècnica del propi partit, sinó de tot el bloc social del qual és guia com a expressió necessària; és a dir, l'hàbit de prendre un partit com un fi en si mateix, com una secta.

Es referia Gramsci als polítics que menyspreen als seus antecessors, que rebutgen veure en aquests el seu significat i alguna grandesa.

A aquests sobrats els troba mesquins, encara que assumeixin 'posis de gladiador' i tinguin 'manies de grandesa': "És l'acostumada relació entre el gran home i el cambrer". En llegir-lo no he pogut deixar de recordar els Iglesias, Monedero i Echenique perorant contra la Transició. Però també a Colau. Per què? La seva actitud jactanciosa, de pretendre una superioritat moral prèvia sobre els altres és un frau i és injustificada, sobretot després de veure'ls actuar una i altra vegada. Fa poc, Ada Colau desqualificava Manuel Valls com 'un perdedor'. Un comentari propi d'una burgesa amb la panxa plena. Evidència, a més, por que l'hispà francès pugui ser candidat a l'alcaldia de Barcelona. A sobre, el 'perdedor' Valls va aconseguir ser primer ministre francès. Què diria Gramsci de tot això?