Antonio Gramsci (1891-1937) és un polític intel·lectual de referència més enllà de la seva militància en el PCI, del qual va ser cofundador. En els seus quaderns redactats a la presó, Pasado y presente (Gedisa), denunciava "un ampli sector que 'viu' de la política de 'mala fe', això és, sense conviccions", i analitzava el perfil dels trànsfugues. Abordant una equació personal, qualificava d'estúpids als qui esperessin trobar a la política únicament brètols cristal·lins, quan el més freqüent, deia, és enfrontar-se amb 'semibrètols'. Aquests acaben sent els brètols del dia a dia.
Gramsci denotava voluntat de claredat i se sentia obligat a matisar. Així, davant d'una estadística va escriure: "Caldria veure com han estat obtingudes aquestes xifres i si es tracta de quantitats homogènies". No actuava, doncs, com un populista a l'ús. Dels demagogs detestava que es consideressin a ells mateixos insubstituïbles.
Hi ha, assenyalava, intel·lectuals mediocres i fracassats que practiquen la rancúnia. De vegades aconsegueixen un 'èxit mesquí' en desviar la rancúnia contra grups socials relativament 'innocents'. A què denominava 'pensament sectari'? A qui es tanca a veure que el partit polític no és només l'organització tècnica del propi partit, sinó de tot el bloc social del qual és guia com a expressió necessària; és a dir, l'hàbit de prendre un partit com un fi en si mateix, com una secta.
A aquests sobrats els troba mesquins, encara que assumeixin 'posis de gladiador' i tinguin 'manies de grandesa': "És l'acostumada relació entre el gran home i el cambrer". En llegir-lo no he pogut deixar de recordar els Iglesias, Monedero i Echenique perorant contra la Transició. Però també a Colau. Per què? La seva actitud jactanciosa, de pretendre una superioritat moral prèvia sobre els altres és un frau i és injustificada, sobretot després de veure'ls actuar una i altra vegada. Fa poc, Ada Colau desqualificava Manuel Valls com 'un perdedor'. Un comentari propi d'una burgesa amb la panxa plena. Evidència, a més, por que l'hispà francès pugui ser candidat a l'alcaldia de Barcelona. A sobre, el 'perdedor' Valls va aconseguir ser primer ministre francès. Què diria Gramsci de tot això?
Escriu el teu comentari