​El futur en disputa

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

Diada 8 2


Vet aquí l'11-S, preludi d'una tardor incerta. Un període que s'anuncia agitat, farcit de perills… on podem percebre tanmateix alguna espurna d'esperança. Enguany, la Diada està marcada per l'empresonament dels dirigents polítics més destacats de l'independentisme. Una evidència es va imposant entre la ciutadania, malgrat les seves opinions diverses, fins i tot contraposades, pel que fa al futur de Catalunya: no hi haurà un retorn a la normalitat, ni s'obrirà cap sortida a l'actual bloqueig, mentre persisteixi aquest empresonament.


Aquest és un dels heretatges més enverinats de l'era Rajoy. Durant anys, el govern del PP ha defugit l'abordatge polític d'una qüestió que era eminentment política, i que ha derivat en la major crisi institucional de la democràcia espanyola des de la transició. El conflicte ha estat traslladat sistemàticament als tribunals, que l'han abordat amb els estris i la lògica punitiva del Codi Penal. I amb el sentiment, per part d'un poder judicial de fort tarannà conservador, de ser el baluard decisiu en la defensa de la integritat territorial d'Espanya. El resultat de tot plegat és el "teorema de la rebel·lió" del jutge instructor Pablo Llarena. Una acusació que, per molt que es vulguin estirar els fets de la tardor de 2017, resulta insostenible en absència de violència - però a l'ombra de la qual s'ha mantingut una dolorosa i abusiva presó provisional.


Si aquest és un dels nusos de l'empantanament en què estem, l'altre rau en la dificultat que té l'independentisme per avaluar críticament la fracassada via unilateral que va seguir fa un any i operar un canvi d'estratègia. Els 6 i 7 de setembre, la majoria independentista va perpetrar un greu atropellament de la democràcia representativa en les jornades més negres i degradants per al Parlament des del restabliment de la Generalitat. Contra els advertiments dels lletrats de la cambra i del Consell de Garanties Estatutàries, trepitjant els drets de l'oposició, es van aprovar uns textos de tall populista que, de fet, derogaven la Constitució i l'Estatut d'Autonomia… i per tirar endavant els quals no existia una majoria qualificada al Parlament, ni tampoc una majoria social al país. 


El referèndum convocat l'1-O no reunia cap dels requisits exigits pel Consell d'Europa per a ser homologat. No podia, per tant, generar cap "mandat democràtic". 


La convocatòria, de part, girava l'esquena a mig Catalunya. D'una altra banda, la dita "Llei de transitorietat" perfilava una República de biaix autoritari, amb el poder judicial sotmès a l'executiu. Un "no Estat de Dret" que, si mai hagués vist la llum, difícilment haguera passat el filtre d'exigència democràtica de la Unió Europea.


La seqüència dels esdeveniments a partir d'aquella fugida cap endavant és prou coneguda, i ha suposat la intervenció de l'autonomia i l'accentuació de l'escomesa judicial. Les conseqüències de la unilateralitat no podien ser més nefastes des del punt de vista del desprestigi de les institucions catalanes i la divisió en el si de la nostra societat, que correm el risc de veure perpetuar-se. La proximitat dels judicis augmenta la tensió emocional. Resulta difícil entreveure una sortida a l'atzucac.


Hi ha, però, raons d'esperar. El govern socialista de Pedro Sánchez representa una alenada d'aire fresc després d'anys d'asfíxia institucional i enrocament per part del PP. És cert que la maquinària judicial està llençada, i els temps i la lògica judicials ho compliquen tot. Tanmateix, els ponts de diàleg que el nou executiu espanyol intenta tendir amb la Generalitat haurien de ser aprofitats: per rebaixar el clima de tensió –encara molt alt, com ho demostra la "guerra dels llaços grocs"- i per millorar les condicions de vida d'una població que ha patit anys de retallades socials. Per la seva banda, en recents declaracions, Joan Tardà i Oriol Junqueras reconeixen la impossibilitat d'assolir la independència per la via de la imposició d'una meitat del país sobre l'altra, així com la necessitat de trobar camins transitables, defugint un enfrontament amb l'Estat que s'ha revelat estèril.


Tot és molt fràgil encara. La major amenaça rau en l'acció d'aquelles forces polítiques que encara compten créixer en un clima de confrontació d'identitats, nodrint dinàmiques populistes i nacionalistes permanentment enfrontades: C's i PP, d'una banda, i els sectors més irreductibles del camp independentista, per als quals qualsevol negociació equival a una traïció. 


Els "pontoners" del diàleg seran objecte del foc creuat de tots aquells que volen persistir en l'aventura o creuen que "com pitjor, millor". Els esdeveniments de la tardor posaran tothom a prova. El futur està en disputa. Concretament, la tènue possibilitat de trobar una sortida a l'actual situació de marasme –abans de cercar, cosa molt més complexa, solucions de fons a la crisi territorial.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH