​Josep Pallach: pioner de la construcció de la Catalunya democràtica

Fa més de 40 anys que un atac de cor ens va arrabassar a en Josep Pallach i Corolà. Morí l'11 de gener de 1977, tres dies després d'haver estat elegit copresident del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament. La seva mort prematura privà Catalunya d'un dels seus polítics més lúcids, valents i honestos, una personalitat única que fou el màxim exponent del socialisme democràtic, pedagògic, reformista i catalanista.

Ara que el dia 20 de setembre d’enguany es compliran 11 anys de l'esplèndida exposició sobre la seva figura al Palau Robert és un bon moment per retre-li l’homenatge que la història sembla negar-li.

Vaig conèixer en Pallach l’any 1970, després del seu segon retorn a Catalunya. Jo acabava de complir 15 anys i militava al Moviment Socialista de Catalunya —MSC— o sigui que era un "músic" tal com érem coneguts en l’argot antifranquista de la clandestinitat els militants del nostre partit. Quan en Pallach em va encaixar la ma vaig pensar, inicialment, que saludava a un gegant, a una llegenda inaccessible de la resistència democràtica. Jo m’havia acostumat a tractar altres líders clandestins imbuïts d'una aureola ideològica autocomplaent, dogmàtica, rígida i inexpugnable. El somriure d’en Josep Pallach em va fer veure que ell era molt diferent. 

Immediatament vaig quedar encisat pel seu talant modest, respectuós i dialogant alhora que persuasiu, tenaç i intel•ligent. En Pallach fou per a molts de nosaltres un bri de llum i d'esperança en aquells temps grisos de la dictadura.

A partir de llavors, vaig ser un més dels joves militants anònims, captivats per la seva empatia i el seu talant progressista, que defensàvem un socialisme engrescador i pedagògic. El seu exemple ens va fer continuar militant en la clandestinitat fins participar el 10 de novembre de 1974 a Montserrat en el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) que va portar a la fundació del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament l'any 1977. Foren temps difícils, temps en que una part de l’esquerra ens va sotmetre a un setge ideològic ferotge. No ens perdonaven la nostra defensa de la socialdemocràcia humanista i solidària. Recordo que varem ser acusats per altres socialistes catalans —de la línia Reventós, Obiols i Narcís Serra— de ser gestors del capitalisme i d’estar al servei del capital perquè no érem partidaris de l’aliança amb els comunistes ni d’unir-nos a plantejaments marxistes hegemònics. Jo i molts altres vàrem defensar les tesis del socialisme democràtic amb la indignació i l'enfurismament de la joventut que es creu en possessió de la raó absoluta. N'estàvem orgullosos d'unes idees que el temps ha verificat com encertades. 

Avui no hi ha dubte que les esquerres europees han evolucionat cap a les propostes socials i polítiques que en Pallach va sostenir.

Moltes persones de la meva generació ens preguntem, encara, què hagués passat a Catalunya en general i al socialisme català en particular si en Pallach no ens hagués deixat en plena maduresa política. Ningú pot saber-ho del cert, però crec que el panorama polític actual seria ben diferent en dos aspectes.

El primer és que, molt probablement, el socialisme català no hagués tingut tanta subordinació estatal al PSOE fins al punt de difuminar-se. L'entreguisme al socialisme centralista espanyol no s'hauria produït amb el lideratge d'una figura tan carismàtica com en Pallach que propugnava un socialisme català identitari dins d'una gran coalició de centreesquerra.

El segon és que el seu lideratge plausiblement hagués evitat l'hegemonia del pujolisme que es va viure després de la transició democràtica. El seu carisma era prou vigorós per equilibrar el pes del centredreta dins del catalanisme.

Recentment, alguns col·legues em pregunten si avui en Pallach seria independentista. Tampoc ho sé. Ell n’era un federalista convençut. Un federalista solidari amb els altres pobles d’Espanya. Però també n’era molt reflexiu, pragmàtic i judiciós.

Les seves idees evolucionaven i s’adaptaven intel•ligentment a les transformacions polítiques i socials. Recordo que ens repetia un i altre cop que de la independència de Catalunya, calia parlar-ne poc, però pensar-hi sempre.

Ningú en té les respostes a l'enigma Pallach. És impossible endevinar el final de situacions que no han succeït. Les ucronies son un magnífic recurs literari però no són la realitat. Tot i això tres asseveracions poden considerar-se raonablement segures.

CATALUNYA DEMOCRÀTICA

La primera no admet rèplica. Josep Pallach va ser un dels pioners en la construcció de la Catalunya democràtica i sense el seu llegat no es poden entendre els canvis polítics i socials que han portat a la Catalunya actual.

La segona deixa poc marge a la discussió. Les seves conviccions ètiques eren indestructibles i les defensava amb una passió contagiosa. Els seus postulats plantegen un socialisme inequívocament humanista i democràtic centrat en els ciutadans que tenim el deure indefugible de lluitar sempre per millorar la Societat perquè tal com ens va deixar escrit: "No serà el canvi polític i institucional el que farà possible la democratització sinó, al contrari, serà la lluita per la democratització la que ha de fer possible els canvis polítics i institucionals".

La tercera també és meridianament certa. Fou un visionari que va preveure cap a on s'encaminava la nostra societat amb postulats que es van avançar dècades. Ens va alertar, amb 40 anys d’antelació, de que ens encaminaven cap a una societat individualista i consumista, sotmesa al domini alienant de les grans corporacions i d’una classe política —cada vegada més mancada de credibilitat— que intentaria manipular els electors perquè votessin a favor d’interessos populistes molt allunyats del bé comú.

SOCIALDEMÒCRATES I CATALANISTES

La seva marxa va deixar orfes a tota una generació de joves socialdemòcrates i catalanistes. A nivell personal, la seva pèrdua va canviar la meva vida fins el punt de que després de plorar per aquell atac de cor —que se’l va emportar de forma tan injusta i brutal— vaig decidir especialitzar-me en aquest tipus de malalties.

Molts de nosaltres vàrem deixar la militància quan després de la seva mort el partit es va difuminar fagocitat pel socialisme estatal. Però mai oblidarem els seus consells, les seves ensenyances sobre la veritable democràcia que ha de servir-nos per construir, com a persones i com a ciutadans, el nostre destí. Un destí que hem de forjar nosaltres mateixos, amb el nostre esforç i treball i la nostra forma de viure amb la certesa que ningú ho farà per nosaltres.

Et trobo molt a faltar, Josep. Lamento algunes coses petites com el fet de que no coneguessis el meu veritable nom donat que per tu jo era en Jordi segons el sobrenom que em va imposar la clandestinitat. Et trobo molt a faltar, especialment en aquests darrers anys que a Catalunya vivim temps convulsos i ens farien molta falta els teus consells, la teva lluïdesa i serenor. Però sé que no has marxat del tot. Sempre seràs aquí mentre algú de nosaltres et recordi.