​Com el periodisme ha de lluitar contra l'estigma de les malalties mentals

La meitat de vostès, estimats lectors, ha patit, pateix o patirà algun tipus de trastorn mental durant la seva vida. Afortunadament, la majoria de vostès es recuperaran i tornaran a tenir una vida familiar, social i laboral plena. L'ansietat, la depressió, l'estrès o els trastorns addictius són tan inherents a la condició humana com la febre o el mareig. De fet, tots vostès i jo mateix tenim en la nostra personalitat petits trets de caràcter ansiós, depressiu, esquizotípic o obsessiu però és la Societat la que, sovint acientíficament, estableix quan tenim un trastorn mental. Llavors, si és un problema que ens pot afectar a tots, quines són les causes de que la nostra Societat segueixi considerant la malaltia mental com un estigma?

Hi ha moltes raons que ho expliquen. Una d'elles és l'ús inapropiat i frívol del llenguatge. El llenguatge construeix la cultura. Els sistemes de creences i valors d'una societat no són més que representacions del mon on vivim. I aquestes representacions les construïm amb el llenguatge. Però el llenguatge no és neutre: pot influir en les creences i crear estereotips que provoquin discriminació. En aquest sentit, el llenguatge utilitzat per cert periodisme sensacionalista i poc professional no ha estat sempre el millor ni el més adequat. És més, en moltes ocasions alguns periodistes poc documentats han contribuït a reforçar l'estigma associat a tenir un trastorn mental.

El llenguatge periodístic exerceix una gran influència sobre les actituds, creences i comportaments dels ciutadans. I pot influir-hi positiva o negativament.

Malauradament sembla que ho fa sobretot de forma negativa. L'Observatori de Mitjans i Salut Mental només va analitzar 2.000 informacions de cinc diaris catalans va trobar que la meitat de les notícies sobre salut mental eren estigmatitzants. A més, la televisió presentava un 60% de continguts que eren qualificables com negatius respecte a aquestes malalties.

Només cal fixar-se en els titulars de la premsa escrita o digital. Llegeixo en un diari madrileny: "Ella és esquizofrènica, la qual cosa la va fer apunyalar al seu veí". Aquest és un titular morbós que pretén captar l'atenció del lector vinculant el diagnòstic psiquiàtric amb la violència. Però fer-ho no només denigra a totes les persones que pateixen aquesta malaltia sinó que és rotundament fals. La majoria de persones que pateixen aquests trastorns són absolutament pacífiques i mai protagonitzarien accions violentes. De fet, menys del 3% dels actes violents son protagonitzats per persones amb problemes de salut mental, mentre que en més del 15% d'aquest actes en son les víctimes. 

Les persones amb trastorns mentals són fonamentalment víctimes de la violència i no perpetradores d'ella com insinuen alguns mitjans.

Llegeixo en un diari digital: "Detingut el boig del xandall per intentar matar dues germanes sexagenàries". Paraules com boig, maníac, llunàtic, pertorbat o dement són termes que vinculen també la malaltia mental amb perillositat o bé la relacionen amb situacions caòtiques, irracionals o extravagants. El periodista hauria d'haver substituït la paraula "boig" per "home". Els comunicadors han d'evitar "cosificar" les persones tot eludint termes estereotipats que no aporten res de bo. Les persones són molt més que el seu diagnòstic. Són essers humans que tenen un diagnòstic determinat però que no les etiqueta ni les discapacita.

Un altre error freqüent és el de l'adjectivació negativa que perpètua mites i estereotips. Llegeixo a la premsa escrita: "Els independentistes estan bojos". Es pot estar a favor o en contra de la independència de Catalunya però relacionar-la amb termes pejoratius com boig, esquizofrènic, bipolar o depressiu per descriure és absurd i denota una manca de recursos lingüístics per part del periodista. Cal esforçar-se en buscar paraules que no relacionin negativament els fets amb la salut mental.

Els periodistes i editors sovint simplifiquen i redueixen la informació referent a les malalties mentals. Es un recurs fàcil. Els problemes de salut mental només haurien de citar-se quan són imprescindibles per entendre la noticia i sempre de manera contextualitzada i respectuosa tot evitant els estereotips negatius i estigmatitzants. 

L'estigma és el nucli de diferents barreres socials que dificulten la vida comunitària dels pacients amb trastorns mentals més enllà dels efectes propis de la malaltia.

Tenir problemes de salut mental no vol dir que les persones que els pateixen hagin de sentir-se avergonyides ni rebutjades. Algú de vostès s'avergonyiria de patir una pulmonia? Aquests malalts es mereixen el mateix respecte en la seva dignitat que qualsevol altre persona.

Un altre aspecte fonamental és protegir la privacitat de les persones en abordar les notícies sobre malalties mentals. Els metges protegim l'anonimat dels nostres pacients i demanem el seu consentiment per fer servir els seus diagnòstics. Perquè no ho fan els periodistes?

Cal informar sobre salut amb la màxima exactitud i amb un llenguatge positiu que remarqui que gairebé sempre hi ha tractaments psicoterapèutics i farmacològics que poden garantir una adequada qualitat de vida dels pacients amb problemes de salut mental.

Els mitjans de comunicació poden i han de jugar un paper important en la reducció de l'estigma de les malalties mentals. S'han d'esforçar en mostrar la veritat: no és tracta d'una maledicció ni d'un dèficit personal si no d'una malaltia com una altra. Nosaltres mateixos o els nostres familiars propers podem arribar a patir algun d'aquests símptomes.

Humanitzar el llenguatge periodístic ens beneficiarà a tots.