De Mariscal a Rubianes

D'exhibir por i vergonya a actuar sense vergonya i sense por: un dissenyador valencià i un comediant gallec, tots dos establerts a Barcelona; el segon ja mort. Poc abans que es presentés 'Cobi', la mascota dels Jocs Olímpics del 92, el seu autor no va tenir altra ocurrència de declarar a un diari valencià que Pujol era "horrible, no medeix més d'1,40 i si fos per ell tots hauríem de fer 'catalanisme', 'pàtria' i tot això". Davant la ideologia nacionalista instal·lada al poder cal afinar, oblidar-se de ximpleries -com al capdavall són les condicions físiques o els tics de l''amo' (què importa) - i per descomptat que els fariseus no et enxampin dient que "és horrible que hi hagi tants catalans"; en aquest cas, una bajanada desproveïda d'odi. Una campanya de la Crida (precursora de l'ANC) li va fer la vida impossible, amb suport governamental de tota mena. Mariscal no va aguantar la pressió ni tres setmanes, es va tallar i va demanar mil perdons per les seves ofenses al poble català, que 'generosament' li van ser acceptats per Roca i Pujol. En aquest moment, Jordi Solé Tura va escriure un article sobre això.

Aquest pare de la Constitució va qualificar de molt greu aquell episodi polític, perquè hi havia establert, assenyalava, un clima d'histèria i irracionalitat entre amplis sectors, el que implicava "conseqüències incalculables per a la convivència cívica i l'exercici de la llibertat d'expressió". A partir d'ara, preguntava Solé Tura, qui es podrà sentir segur?

Pujol podia ja dictar sense rèplica qui era hostil a Catalunya. Adéu, per tant, a una Catalunya tolerant que pogués "assumir amb tranquil·litat totes les implicacions del pluralisme, entre elles, el dret a la frivolitat".

Ningú va voler veure-ho, ni PSC-PSOE ni AP (no hi va haver PP fins a l'any següent). Quin despropòsit! Acceptar tot això va ser la pèrdua de la sensatesa i de la dignitat social. Van passar els anys i el 2006, amb Maragall a la Generalitat (i ERC ancorada a TV3 i en Educació), es va votar un Estatut impossible i no desitjat. Mig any abans i aclamat amb alegria, Pepe Rubianes es va deixar anar a TV3 a insultar directament Espanya, presidida llavors per Zapatero. Jutgin vostès. Fastigueja que els que van reclamar llibertat d'expressió per ofendre de manera tan immunda i grollera s'haguessin alçat indignats contra Mariscal. I tornarien a fer-ho una i altra vegada. La inefable Colau va retre homenatge a l'insultant i fa sis mesos li va dedicar un carrer.