Amb burocracia no hi ha ciència

El present de l'activitat científica i investigadora a Espanya es troba llastat per una maquinària de gestió administrativa i de serveis inapropiada per als temps que corren. Tal teranyina burocràtica s'ha convertit en una autèntica rèmora per optimitzar els diners públics que, a Espanya, comportaven el 2012 el 87,2% de la despesa total en R + D + I (Recerca, desenvolupament i innovació).

Amb un 5% de l'agregat de finançament investigadora, l'aportació privada de les empreses espanyoles era raquítica en comparació amb altres països equiparables de la UE. La resta dels diners per a la investigació procedia de fonts foranes a les espanyoles (vegeu Xifré & Kasperskaya, 2016).

S'ha de fer observar que els diners per a realitzar activitats d'investigació són obtinguts en la seva major part pels mateixos científics com a captadors de recursos externs (fund raisers).

Tals tasques en un desitjable context competitiu i meritocràtic impliquen un creixent ús del seu temps disponible per investigar. Tot i que no forma part en stricto sensu de la seva activitat acadèmica, la dedicació per obtenir fons externs es fa imprescindible si es vol investigar en la present conjuntura de la ciència a Espanya.

L'alternativa és no complicar-se la vida científica i mantenir un baix perfil "funcionarial" en el lloc de treball, fitxant en els controls de jornada laboral matí i tarda, mentre s'espera la transferència bancària mensual del salari corresponent.

Han llegit vostès. Bé: a alguns investigadors de carrera se'ls exigeix fitxar l'entrada i sortida de la jornada laboral aplicant una mentalitat d'oficinistes de maneguet i visera renyida, si més no, amb la innovació. I encara que no publiquessin les troballes científiques de la seva activitat investigadora seguirien rebent el seu estipendi tal qual.

La situació no és comparable amb la d'aquells professors universitaris que, almenys, han de complir amb el seu ensenyament presencial a les aules. No obstant això, algunes universitats segueixen intentant que es fitxi i es controli als docents "vagues".

Per tal de poder obtenir les esmentats fons externs, els investigadors i docents han d'emprar temps, molt de temps, més enllà de les teòriques 37,5 hores setmanals preceptives de jornada laboral. L'incentiu, es pensarà, és poder disposar eventualment de dotació pressupostària per incorporar mitjans humans i materials en la realització de projectes de recerca (becaris, contractats o recursos experimentals, posem per cas).

Es tracta d'un incentiu que, a semblança del principi de la utilitat marginal decreixent, fa minvar la satisfacció de l'investigador. En realitat l'incentiu s'ha mutat en els últims temps en un desincentiu considerant l'aclaparador nombre de documents i requeriments burocràtics a emplenar.

Són situacions que exigeixen una atenció administrativa permanent dels científics a fi de poder presentar les seves sol·licituds en temps i forma i complir amb la miríada de formalitats que dictamina la voluble i insaciable 'norma'.

Analitzem en escorç alguns factors que condicionen aquesta indesitjada situació:

(1) Es manté una pretèrita mentalitat d'administració napoleònica, si de cas restaurada en els últims temps amb aportacions circumstancials d'advocats de l'Estat, tècnics de l'administració civil, o funcionaris de variada procedència, els quals han arribat als nivells intermedis de 'comandament 'després de llargs anys de promocions internes.

No pocs d'aquests últims van iniciar pels seus viatges promocionals com a ajudants d'investigació o sent personal de suport en aquestes comeses. Les seves capacitats per accelerar o alentir procediments administratius són determinants en els itineraris administratius.

Qualsevol disseny organitzatiu i de gestió dels empleats públics de futur ha d'assumir que els funcionaris (public servants, en la seva denominació en anglès) són abans de res servidors públics. Com a tals han d'anteposar els interessos de participació ciutadana i d'eficiència de l'administració pública als seus propis com treballadors els salaris paguen el conjunt dels contribuents.

(2) Seria fal·laç parlar d'una mentalitat burocràtica monolítica que fa a les 'males pràctiques' que es produeixen en l'administració pública de la ciència. Alguns departaments dels òrgans jeràrquics centrals de les universitats i dels organismes públics d'investigació (OPI) són conscients de l'increment de la càrrega burocràtica que està passant en els últims temps, sobretot pel que fa als requeriments de les justificacions de projectes i auditories posteriors.

Paradoxalment, algunes propostes per superar aquests imponderables suposen la creació de nous instruments de control mensual en què els investigadors, per exemple, indiquin quantes hores dediquen a cada projecte i així puguin estar "preparats" per a posteriors auditories.

Fins i tot s'aconsella als investigadors portar fulles horàries en evitació de sorpreses com les de perdre fons que ja s'havien auditat fa anys però que ara no compleixen amb les "noves" normes de control. Un altre efecte pervers és el de realitzar despeses "innecessàries" d'última hora abans del tancament pressupostari.

(3) El control de l'activitat investigadora reflecteix sovint una mentalitat inquisitorial molt arraigad en certa idiosincràsia espanyola guiada per l'assumpció general del "pensa malament i encertaràs". Es complementa aquesta actitud amb la secular pràctica de "demanar favors" per desbloquejar malifetes burocràtics.

A l'estrambòtica demanda que els investigadors hagin de proveir els òrgans d'intervenció de tot tipus de factures per justificar, per exemple, viatges de treball encara que hagin estat convidats per la institució amfitriona amb totes les despeses incloses (sic), valgui afegir un parell d'exemples il·lustratius per a la comprensió del lector.

Em comenta una col·lega que va obtenir finançament del Consell Europea de Recerca (ERC), la qual pot arribar fins als dos milions i mig d'euros, sent l'ajuda més festejada i difícil d'obtenir a Europa, que va haver d'esperar un any per comprar un ordinador a través de l'administració de la seva universitat. En la seva adquisició es van involucrar dos investigadors del seu equip de recerca i es van intercanviar no menys d'un centenar de correus electrònics.

Per contractar un investigador australià se li va avisar que havia de venir a Espanya amb 15 dies d'antelació abans del començament del seu contracte i que correria ell mateix amb les despeses. Això suposant que hagués pogut obtenir prèviament el NIE, si pot ser en un consolat espanyol, gestió no sempre fàcil ni disponible en totes les representacions consulars.

Alternativament l'investigador podria pagar del seu propi peculi a una agència privada per d'obtenir el tan preuat NIE, necessari en qualsevol gestió formal relativa a la seva activitat investigadora en terres espanyoles.

(4) El procés de robotització de les nostres societats industrialment avançades és accelerat. Si fa tot just uns lustres eren els robots industrials que "ajudaven" als treballadors, ara veiem que són els treballadors els que auxilien als robots; el protagonisme ha transformat els rols dels agents productius.

Però això passa no només en el sector privat amb ànim de lucre, sinó també en el sector públic i institucional. Tornem a un altre exemple il·lustratiu de l'optimització de les tramitacions administratives en la justificació de les despeses generades durant el desenvolupament de les activitats científiques d'investigació.

Em comenta un altre col·lega investigador, assidu visitant de la Fundació Simons a Nova York, i en concret del centre d'astrofísica computacional de l'Institut Ferro, que en una recent ocasió el van convidar a sopar en un restaurant de Manhattan després d'impartir un seminari.

En pagar la factura, el seu amfitrió va fer una foto de la mateixa amb el seu telèfon mòbil. Va ser informat que en la Fundació utilitzen un programa informàtic (robot) que amb la foto de la factura transmesa mitjançant una app del telèfon intel·ligent al centre de processament de dita Fundació, un programa de control de despesa avalua instantàniament la conformitat del càrrec pel cost de el menjar i automàticament reemborsa la factura a l'investigador que l'ha pagat.

Si ell hagués hagut de convidar a un col·lega estranger amb càrrec als fons d'un projecte captat per ell mateix, i "controlat" pels serveis d'habilitació i pagadoria a Espanya, podrien haver passat setmanes i fins mesos per al reemborsament després d'imprevisibles comprovacions de la pertinència de la despesa efectuada.

En termes generals, i en línia amb les experiències relatades i contrastada pels meus parells, es pot calcular que els investigadors fan servir al voltant d'un 60-70% del seu temps útil de treball en "paperassa". De la qual cosa pot inferir que, per cada hora de treball genuí de recerca, es realitzen dos d'assumptes burocràtics i administratius.

Això implica que la percepció salarial inclou 2/3 parts del temps burocràtic que no afegeix cap valor a l'activitat investigadora. En suma, un encaix altament ineficient. Jutgin els lectors.

Per a qui subscriu, amb burocràcia no hi ha ciència i sense ciència no hi ha futur.

Aquest article ha estat publicat inicialment en Agenda Pública