Ungaretti, adagi en els límits

El dubte, benvolguts amics. Aprenem a dubtar amb ciència i mètode. Mireu aquests versos italians:

"Ma il dubbio, ebbro colore di perla,/ Come avviene nelle ore di tempesta/ Spuntò adagio ai limiti" (Però el dubte, ebri color de perla, / com succeeix en hores de tempesta / va sorgir lent en els límits; tradueix el poeta Tomás Segovia).

Parlem una mica de l'autor d'aquests versos: Giuseppe Ungaretti, va venir al món el 1888 i va morir el 1970. D'origen italià, podia sentir-mitjà estranger al seu propi país; "da lungi porga e celi"  (de lluny ofereix i oculta). Aquest senyor va néixer a Egipte, a la llegendària ciutat d'Alexandria, i la seva primera visita a Itàlia (anant de pas cap a la universitat de la Sorbona de París) va ser el 1912, quan tenia 24 anys d'edat.

Professor de literatura, va escriure delicats poemes. El 1937 se li va morir el seu fill Antonietto de 9 anys d'edat, un dolor que referiria anys més tard, "quan em va ser arrencada la part millor de mi mateix". El dolor: "di celato bisbiglio" (d'amagat murmuri). Les profundes i incurables ferides, una cicatriu desconsolada que ens fa callar.

Nostàlgia d'un cos i una veu entranyables, ressentits també el propi cos i la pròpia veu. "Sono Stanco di urlare senza voce" (estic fart de udolar sense veu). La veritable realitat, va dir aquest poeta, només ens arriba a través d'ecos, que són 'intermediaris'. Ja Antonio Machado va parlar de "a distingir m'aturo les veus dels ecos, i escolto només, entre les veus, una". Però: "In sé crede i nel vero txi dispera?" (Creu en si i en la veritat qui desespera?).

Uns últims versos per avui: "Se voi, miei morti, e i pochi vivi che amo,/ Non mi venite in mente/ Bene a portarmi quando/ Per solitudine, capisco, a sera" (Si vosaltres, els meus morts i alguns vius que estimo, no veniu a la meva ment a portar-me bé, quan per solitud de nit entenc).

Roma es va convertir en la seva ciutat quan va comprendre el que era el barroc, el seu fons. Miguel Ángel li va revelar el secret, "un secret de vida interior". La llarga intimitat amb aquell barroc, que li era aliè al principi, li va capacitar per acceptar totes les diferències, "aquests aportacions que l'home pot aconseguir fondre en el seu propi geni, si ho tingués".