Henri Bergson estudia el riure ...

Miquel Escudero

Nascut a París el 1859, el filòsof Bergson es va nacionalitzar francès als 21 anys d'edat; era d'origen polonès, per part de pare, i britànic, per part de mare. El 1928 se li va atorgar el premi Nobel de Literatura, cosa que no li va passar a Ortega i que bé hauria merescut. Parlem, si us sembla i amb disposició jovial, de Le rire, l'estudi del riure que Bergson va escriure el 1900. Es presenta com un assaig sobre la significació del que còmic i sobre la seva força expansiva.


Agafem l'escorç particular de la vanitat, un producte natural de la vida social però que necessita alguna neutralització. Henri Bergson entén que el defecte risible per antonomàsia és la vanitat i que el riure és el seu remei específic, com correcció o càstig. Així creu que la veritable modèstia no pot ser més que una meditació sobre la vanitat i que "és difícil veure en quin precís moment la preocupació per tornar-modest se separa de la por de resultar ridícul", un assumpte interessant. Bergson considera que, arribat el cas, podem riure'ns d'una persona que ens inspiri pietat, o fins i tot afecte, però que "llavors, per uns instants, caldrà oblidar aquest afecte o fer que carrer aquesta pietat". Caldria, doncs, una momentània anestèsia del cor.


La desviació de la vida en direcció al mecànic és la veritable causa del riure. I comencem a resultar imitables allà on deixem de ser nosaltres mateixos, és a dir, en el rígid, a la distracció, en els automatismes (el que s'oposa, respectivament, a la flexibilitat, a l'atenció, a l'activitat lliure). Tot això ho subratlla el riure i el volgués rectificar. Però aquesta necessita d'un eco, d'un grup; és una espècie de gest social. Es pot parlar també de la funció evasiva del riure, que ens permet descansar de la fatiga de viure. Assenyala el filòsof que l'exageració resulta còmica quan és prolongada i sobretot quan és sistemàtica. Així mateix, buscant claus dels detonants, es pregunta per què riem quan un orador esternuda en el moment més patètic del seu discurs. Bergson oposa una lògica de la imaginació a la lògica de la raó, per explicar l'observació de Pascal: "Dos rostres semblants, cap dels quals fa riure en particular, junts causen riure, per la seva semblança". Si tots fóssim bessons aquí...


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH