dissabte, 24 de agost de 2019

Els rics són més llestos

Luis Moreno

Professor d'investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics

La notícia ha aparegut emboçada en els mitjans. Com d'amagat entre l'allau d'informacions quasi monopolitzada per la jornada macroelectoral del 28 d'abril, o per la profusió de curiositats i xafarderies de personatges populars. Són aquests últims els creixents protagonistes de les pàgines dels diaris i les xarxes digitals, tant en els sensacionalistes com en els seriosos, com abans es distingia. Però la seva significació social no podria ser més reveladora en els temps que vivim, quan seguim assistint impertèrrits als efectes perniciosos d'un tipus de capitalisme anglo-nord-americà que tot el permea i condiciona (i no només a l'hemisferi occidental).


Resulta que alguns rics famosos --de nou el glamur i l'encant fascinador de la farándula-- utilitzaven dreceres tramposos per aconseguir que els joves membres de les seves proles accedissin a estudiar en prestigioses universitats nord-americà, com, per exemple, com Yale, Stanford o Georgetown, totes elles respectabilíssimes institucions acadèmiques no només als EUA sinó internacionalment. Entre les més de 50 celebritats que van utilitzar les males arts d'un 'aconseguidor' per a ser admesos en els centres universitaris involucrats, s'esmenten actrius enlluernadors com Lori Loughlin i Felicity Huffman, amb les quals el talludo redactor d'aquestes línies confessa no estar familiaritzat.


Resulta que els rics personatges que requerien el servei de William Singer, administrador d'una companyia preparatòria universitària anomenada molt apropiadament The Key (La Clau), evitaven passar els durs controls d'admissió universitària mitjançant un sistema sofisticat d'enganys i de suborns als mateixos responsables dels exàmens que van arribar a percebre quantitats entre 15.000 i 75.000 dòlars. En ocasions els cràpules encarregats de vetllar per la puritat dels exàmens permetien que altres persones expertes suplantasen als estudiants aspirants o, simplement, els donaven les respostes correctes per endavant. Fins i tot després d'haver-se realitzat materialment les proves, es procedia en ocasions a modificar les respostes perquè superessin les puntuacions establertes per a l'admissió.


Per donar més credibilitat a les pràctiques i suborns citats anteriorment, alguns dels rics progenitors efectuaven els seus pagaments a través d'un sistema espuri de donacions benèfiques a una fundació, les quals acabaven a les butxaques dels gerents de les proves. Cal recordar que es tracta d'exàmens estandarditzats d'ús generalitzat per a l'admissió universitària nord-americana (Escolàstica Aptitude Test-SAT i American College Testing- ACT). Arribats a aquest punt potser algun lector pugui preguntar-se per què tant d'interès en accedir a aquestes universitats de prestigi. Convé portar a col·lació algunes consideracions realitzades fa uns mesos en un article d'opinió com el present, en el qual subratllava la importància que té per als joves nord-americans la decisió d'optar per cursar estudis universitaris en un dels més de 4.500 centres d'estudis superiors del país nord-americà.


Els joves nord-americans saben bé que el títol universitari d'una universitat prestigiosa sol ser el trampolí per a entrar en les millors condicions en un mercat de treball molt competitiu. La regla general --i generalizable-- és que a millor qualificació obtinguda en els colleges universitaris es correspon una millora en les expectatives professionals dels estudiants i una major retribució salarial futura. Per als que no són rics i 'no tenen' (have-nots), els diners per sufragar la seva educació universitària són molt alts i necessiten endeutar-se per aconseguir-ho.


Segons dades de fins de 20l7, més de quatre milions d'estudiants endeutats no havien complert amb la devolució dels seus pagaments durant almenys nou mesos. Les xifres eren preocupants si es té en compte que el total de crèdits que es trobaven en una situació d'impagament ascendia als 140.000 milions de dòlars americans. Fins al mateix banc central (Federal Reserve) ha fet sentir recentment la seva veu d'alarma després de conèixer-se que els deutes de les famílies s'havien incrementat en el primer quart de 2018 fins a superar els 13 bilions de dòlars (milions de milions, o trillions en la argot financer nord-americà). El capítol de major endeutament corresponia precisament al dels préstecs estudiantils.


El cost de les taxes universitàries a Espanya és molt baix en comparació amb els dels EUA. Serveixi com a referència l'abonament de la matrícula a la Universitat Complutense de Madrid per a realitzar, per exemple, estudis de grau en Periodisme o Comunicació Audiovisual. L'estudiant ha de completar 60 crèdits i pagar unes taxes de poc més de 1.300 euros anuals durant un període estimat de quatre anys. A Nova York, en un centre associat a CUNY (City University of New York) l'estudiant aspirant a realitzar una carrera similar ha de completar 54 crèdits, i tot i ser un centre d'educació superior subsidiat per les autoritats públiques, ha d'abonar una quantitat en voltant dels 28.000 euros anuals.


La paràbola del cas dels estudiants nord-americans endeutats convida a reflexionar respecte a la nostra situació a aquest costat de l'Atlàntic. La notícia comentada en aquest article xoca amb la nostra pròpia idea de meritocràcia. És a dir, amb la idea que aquells que s'esforcen per aconseguir millors qualificacions siguin recompensats a dreta llei. Es dirà que en sistemes clientelísticos --i fins feudalísticos-- com els que encara imperen en les nostres universitats públiques el cant a la meritocràcia és com un brindis al sol. No és el cas dels estudiants. En quan al personal docent, i encara que no tant com seria de desitjar, les coses han canviat a millor pel que fa a les oposicions i promocions universitàries. Certament, queda molt per fer per reconduir els efectes perversos i les apropiacions indegudes exposades pel conegut 'efecte Mateu', mitjançant el qual es beneficien els ja beneficiats. A la nostra Europa social l'imperatiu moral per fer possible que els desfavorits de les classes mitjanes i subordinades puguin aspirar a la igualtat educacional és crucial per legitimar l'Estat del Benestar, institució emblemàtica del nostre model social europeu.


Carregat de raó estava Javier Marías en les seves últimes disquisicions periodístiques quan asseverava que el papanatisme dels espanyols cap el nord-americà és penós i que no passaria molt temps sense que acabéssim menjant gall dindi el dia de Thanksgiving, festa nacional nord-americà per antonomàsia. Cal també advertir del perill d'importar conductes depredadors contra la meritocràcia en el conjunt del Vell Continent. Aquest és el joc pel qual advoca el 'capitalisme de casino' de rics i llestos. Juguin senyors, juguin ... Rien ne va plus


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH