Els contes infantils expliquen històries als més petits que fan volar la seva imaginació sense límits i els fan feliços depenent dels diferents protagonistes de les llegendes. La innocència dels lectors els fa confondre la realitat amb la ficció; això no és dolent a aquestes edats.

També hi ha un altre tipus de contes, per a majors, en els quals s'expliquen històries per convèncer els crèduls, que no s'ho creuen ni els seus autors. Aquestes històries les podem etiquetar com 'històries per no dormir'.

A les Faules d'Isop n'hi ha una que es diu "El que promet impossibles" i diu el següent:

Un home molt pobre va caure malalt d'una malaltia incurable i mortal, els metges el van desnonar, molt afligit l'home llavors va recórrer als déus. Li va pregar a aquests que tinguessin pietat d'ell i que el curessin.

L'home malalt va prometre als déus que, si li curaven d'aquesta malaltia que patia, els faria un enorme sacrifici amb cent bous.

La seva dona que estava a prop, va sentir prometre una cosa impossible al seu marit, i li pregunto: D'on trauria els cent bous si els déus li curaven? L'home va respondre: Dona, potser penses que, si un dia d'aquests em llevo del llit perquè els déus m'han curat, aquests vindran a cobrar'm-ho.

Doncs aquesta faula es pot aplicar a la història de Pablo Iglesias i els seus ajudants, amb les promeses electorals al més estil bolivarià que, en un acte de desesperació política, estan oferint promeses impossible d'aplicar. Això ho fa senzillament per recuperar els vots perduts.

Els podemites diuen que van a incloure en el seu programa electoral una renda bàsica garantida per a les famílies sense recursos, que podria oscil·lar entre els 600 i els 1.200 euros, depenent del nombre de membres de la unitat familiar. El cost d'aquesta mesura podria fluctuar entre 10.000 i 12.000 milions d'euros. D'on sortirà aquesta quantitat, que no és menor? D'un impost d'entre el 2 i el 3% a les grans fortunes?

La primera mesura, que no serà possible dur-la a terme, és anar contra de la dignitat de les persones. El que cal fer és crear llocs de treball, invertir en la creació dels mateixos perquè les persones puguin guanyar-se la vida honradament, per si soles. Això ajuda a la inclusió social, escurça les bretxes i ajuda a l'economia de qualsevol país. D'això s'ha de preocupar els polítics.

L'altra proposta, pujar els impostos als més rics? Els rics no paguen impostos, ho fan les seves empreses, no ells. El que Pablo Iglesias i el seu 'equip' econòmic volen és carregar-se la classe mitjana pujant l'IRPF, que són els que paguen al doble sentit.

Però no queden aquí les seves promeses econòmiques impossibles. Vol reducció de jornada laboral generalitzada a tots els assalariats, a 34 hores setmanals, sense reducció salarial. És viable aquesta proposta? És possible quan s'està a l'oposició i prometre és el més fàcil del món. Una altra cosa és quan es governa, els números no quadren i el deute públic creix com l'escuma.

Deia Antoine de Saint-Exupéry que "si ha de demanar a cadascú el que està al seu abast fer". Algú hauria de recordar-ho a Pablo Iglesias.

Utilitzar discursos que poden calar en la ciutadania, sobretot en aquella que a la que la seva economia és molt precària, o senzillament no tenen, és jugar amb la desesperació de les persones. Ni és ètic ni resulta possible. Com deia Descartes: "És prudent no fiar-se del tot dels que ens han enganyat una vegada".