Els partits polítics tallen els caps dels seus "enemics"

Els nous líders dels partits polítics tradicionals volen muntar al seu gust les llistes de les properes eleccions. Això és normal, el que passa és que la majoria, per no dir tots, pensa que els partits són de la seva propietat i quan entren, el primer que fan és carregar-se les persones que han donat suport a l'anterior dirigent, com si aquest fos el seu enemic. És lògic? A les persones se les té en compte per la seva vàlua professional i política, no per pertànyer a un o altre "família", això no és lícit, ni molt menys ètic.

En la política espanyola hi ha massa exterminadors, venjadors i revengistes de causes personals que quan agafen el poder el fan servir per batre els que no estan "amb ells". "Algunes persones no han entès que la terra gira al voltant del sol, no d'elles", deia Mafalda.

En la confecció de les llistes a les eleccions generals i, ja de pas, les europees, la "neteja" de noms ha estat molt important en totes les formacions. Aquesta presa de decisió es podria considerar com una escombrada en tota regla.

Aquesta operació de neteja d'"adversaris" no ha estat d'un sol partit, no, aquí només es lliuren les formacions que concorren per primera vegada.

La primera tria va ser duta a terme per Podemos, amb escissions incloses, cas d'Errejón. Com ja hem parlat bastant d'elles, ho deixarem aquí. Després va agafar el "matxet" el PP de Pablo Casado, fill polític d'Aznar, qui quan va guanyar les primàries, per tranquil·litzar els ànims va manifestar: "Ho vaig dir des del primer dia. Si jo guanyo, ningú perd". Vuit mesos després, s'ha carregat a tots els que no pensaven com ell. D'un cop de destral ha eliminat els marianistes, sorayistes i fins els fidels a Cospedal, que li va donar suport davant Sáenz de Santamaría. Va haver de pensar que Aznar no paga els traïdors.

Casado, per acontentar els seus amics, aquests que li van donar suport en el camí fins arribar a dirigir el PP, s'ha fumigat més de la meitat del seu partit sense tremolar-li el pols. Com els números no enganyen, només de 10 de 52 caps de llista repeteixen. Dels nous que encapçalen les llistes hi ha uns quants que no han estat acollits de bon grat pels seus territorials, cas de Catalunya i la Comunitat de Madrid.

Pedro Sánchez també ha fet de les seves en quant a treure del mig uns quants de les llistes. Crida l'atenció el cas de Soraya Rodríguez, una gran política. El problema és que en més d'una ocasió no ha estat d'acord amb algunes decisions del líder socialista. Si a això se li afegeix, a més, que és persona de confiança de Rubalcaba, ara sense poder, li ha estat molt fàcil deixar-la fora de la llista. El que passa és que Ciutadans li anava al darrere i l'ha incorporada com a independent a la llista de les europees. Bon fitxatge, coneix perfectament els mecanismes del Parlament Europeu. No és l'únic cas, aquí estan altres noms com Pepe Blanco, Antonio Hernando, José Enrique Serrano o Antonio Pradas i José María Barreda, que els ha donat per amortitzats.

A Ciutadans, partit jove en contra del que deia, s'han anat a pescar a aigües d'altres formacions, com és conegut. Això implica que alguns dels seus homes que fins ara eren de la seva confiança, baixessin alguns llocs.

A Catalunya, el cas més clamorós és la neteja realitzada pel PdCAT, que s'ha carregat els seus polítics més moderats i amb experiència, cas de Carles Campuzano i Jordi Xuclà.

Tota aquesta neteja de polítics ve a demostrar que no cal ser bo, sinó ser amic del que mana.