Una excel·lent escriptora forense

Hi ha un llibre tècnic recent que m'ha entusiasmat, es tracta de 'Las desventuras del dinero público' (Ed. Marcial Pons). La seva autora és Mercedes Fuertes, catedràtica de Dret Administratiu a la Universitat de Lleó. Atén aquí a tres projectes de grans infraestructures que han suposat un notable increment del deute públic espanyol: el magatzem Castor (hidrocarburs al subsòl), unes autopistes radials i una concessió ferroviària. Els seus fracassos han ocasionat contundents cops financers, un gran trencat per als comptes públics. La meva admiració per aquestes pàgines es basa en el rigor i la claredat amb què es desenvolupen aquestes històries jurídiques. Escrites esplèndidament i amb la precisió d'una sàvia cirurgiana, Mercedes Fuertes prescindeix de les notes a peu de pàgina i de qualsevol inclinació a la pedanteria. D'aquesta manera i gràcies a les seves llances d'esgrima, lectors llecs en la matèria -com és el meu cas- poden encaminar-se per entre aquests intricats assumptes, on s'assisteix a sobresalts de centenars de milions d'euros a pagar.

Quan les empreses concessionàries veuen defraudada de forma estrepitosa, la seva confiança en aconseguir grans beneficis, qui paga els desperfectes? No sempre regeix el principi lògic de 'risc i ventura' del contractista. Davant la perplexitat dels ciutadans, seriosos pagaments solen caure a l'esquena, i no només sobre els consumidors. Quins aspectes jurídics van fallar? Quins danys produïts van ser responsabilitat del concessionari, per la seva imprudència? Es van fer de manera honrat i rigorosa les anàlisis de mercat i les previsions de cost-benefici? Inquieta, assenyala l'autora, que apareguin els mateixos protagonistes en tot un reguitzell d'actuacions repetides.

Sovint els costos de les obres es multipliquen i els pressupostos queden sobrepassats. Aquí s'especifica que al gener de 2007, un pressupost de 500 milions d'euros va arribar al desembre a 1.200. La professora Fuertes al·ludeix als peatges a l'ombra. Expropiacions, indemnitzacions, cànons de manteniment, valor de les instal·lacions, recuperació de costos. S'imposa aplicar un principi de sostenibilitat financera: "Tota actuació que comporti un increment en els costos haurà atreure una altra de reducció equivalent". A la fi, la política és "el bastidor en què cal encaixar" tots aquests comptes i les seves possibles corrupcions.