El telèfon de Primo Levi

El 1958, a punt de complir quaranta anys d'edat, el químic torinès Primo Levi va publicar 'Si això és un home', un llibre que hauria de tenir una gran ressonància i on explicava la seva experiència d'un any internat a Auschwitz. Es tracta del testimoni d'un home que ni es vantava de ser jueu, ni s'avergonyia de ser-ho. Un jueu no sionista, que no era creient però que era conscient de la seva instal·lació en una tradició i una cultura. No obstant això, ell se sentia més italià que jueu; més encara, ell se sentia hoste de la Natura, ja que 'la pàtria no és el primer'.

L'èxit d'aquell primer llibre seu va girar al voltant del seu punt de vista, "només parlo del que vaig veure amb els meus ulls". Primo Levi, membre del Partit Comunista d'Itàlia, deplorava sentir-se un més, perdre la seva individualitat en una massa, per vexada que aquesta fos. No idealitzava al seu conjunt. "No hi havia res de noble en els enfonsats d'Auschwitz --declararia--. Mai haurien cedit part de la seva ració a altres. El teixit de les relacions humanes estava completament destruït". Així es pot entendre que, des del seu insubornable equanimitat i distingint perfectament a les víctimes dels botxins, afirmés que és "un error estúpid veure a tots els dimonis en una part i a tots els sants en l'altra". Val a dir que a partir de cert moment, Levi considerava l'estat d'Israel com "un error en termes històrics" i que preferís que el centre de gravetat del judaisme estigués fora d'Israel: "Diria que el millor de la cultura jueva està unit al fet d'estar dispersa, de ser policèntrica".

Primo Levi va deixar d'exercir com a químic en 1975. Deia que en escriure havia deixat d'exercir el paper de supervivent, "però ho segueixo sent". Si deia que li complaïa molt que els seus llibres ajudessin a algú, també afirmava que li agradaria que li ajudessin a ell. La seva manera de fer vacances, va declarar, era escriure. La raó no pot prendre vacances, i ell volia divertir escrivint, i divertir als seus futurs lectors. Per això, confessaria, "el llibre escrit ha de ser un telèfon que funcioni". 'Què et sembla, Sylvia?'. Però ella roman callada, quasi inexpressiva al meu provocació. Per cert, Levi va declarar que les vagues estudiantils li semblaven autodestructives, originaven gent mal preparada.