Afecte i tacte

Ja veieu, nois. Parlàvem fa un temps de Miquel Àngel, a partir de la seva correspondència. La veritat és que aquell geni i meravellós escultor sabia irritar de valent i tenia un parlar summament directe. Li faltava tacte? Us proposo ara un llibre clàssic en els estudis de conducta dels éssers humans, 'El tacte'. El seu autor, l'antropòleg nord-americà Ashley Montagu (nascut a Londres com Israel Ehrenberg), partia de considerar la pell com el nostre primer mitjà de comunicació, un mirall d'emocions. El tacte vist, doncs, com un ingredient bàsic de l'afecte i la mare dels sentits. Fixem en què també s'anomena 'tenir tacte' a tenir delicadesa per tractar persones i conduir situacions amb habilitat.

O molts de nosaltres no té necessitat d'afecte, d'amabilitat o de calidesa? Montagu parlava de les pobres 'experiències tàctils en la infància' que no pocs pares han transmès als seus fills, una carestia gran d'abraçades i efusions d'afecte (els missatges a través de la pell). Un conflicte inconscient i sense resoldre que molts, recalcava, solen sufocar, mitjançant trobades sexuals que resulten experiències humanes incompletes.

Montagu, qui va escriure un estudi sobre la dignitat humana 'L'Home Elefant' (a partir del qual David Lynch va fer una coneguda pel·lícula), parlava de la llet materna i del bressol balancí. Per a ell l'absència d'aquesta lactància i una escassa estimulació tàctil entre mare i fill van darrere d'una forta tendència deshumanitzadora en les nostres relacions socials. Bé, no farem ara consultes sobre aquest tema. Som respectuosos i no som suspicaços, no ens donarem fuetades ni a ser de cas injustos amb els nostres progenitors.

Darrere d'un succés hi ha factors influents que ens són desconeguts. Quan es referia a l'admirable invenció del bressol balancí (abandonada a partir d'unes proclames científiques a finals del segle XIX), reivindicava també les balancins com recomanables per a adults i gent gran. Un consol rítmic que el portava a interpretar la música en clau tàctil i a preguntar-se per què hi ha melodies contagioses. Ara penso en 'Night and Day', en versió de Stan Getz o Dizzy Gillespie; ja coneixeu la meva debilitat pel jazz. Però ara no és oportú parlar-ne. No us sembla?