Catalunya i l'Arcàdia idíl·lica de la Transició

El relat oficial diu que entre la mort de Franco el 1975 i el fallit cop d'Estat de Tejero (23 de febrer de 1981), Espanya seria una Arcàdia idíl·lica (de cognom Transició), en la qual els líders de l'oposició al règim de Franco i els reformistes de l'interior van pactar una agenda per a preparar a l'Estat espanyol per la seva anhelada entrada a Europa així com garantir la democràcia i el progrés generalitzat, tot això sota la supervisió del rei Joan Carles I com a valedor de la balbucient democràcia. No obstant això, al cap de 4 dècades, la crisi econòmica, la desafecció política de la societat espanyola motivada pels sagnants casos de corrupció de l'elit politicoeconòmica i el creixent descrèdit de la institució Monàrquica han fet revisar tals esquemes, inclosa la tesi de la suposada reconciliació nacional propagada per la "mass media" de l'època de la Transició, encara pendent de la seva liquidació legal.

Així, el grup de treball de l'ONU sobre desaparicions forçades ha conclòs en el seu informe preliminar que "l'Estat espanyol hauria d'assumir la tasca d'aclarir les més de 114.000 desaparicions forçades que es van produir a Espanya durant la guerra civil i la dictadura franquista" i ha lamentat que no hi hagi "cap investigació judicial efectiva en curs ni cap persona condemnada", el que atribueixen a "una combinació de diversos factors, com la interpretació de la Llei d'Amnistia de 1977", (coneguda com a Llei de la Reconciliació a la terminologia transicionista).

La deriva totalitària de l'Estat Espanyol

La deriva totalitària de l'Estat Espanyol arrenca amb la implementació de la doctrina de l'alternança en el poder del bipartidisme PP-PSOE com a defensa i garant de l'esmentat establishment dominant, fruit de l'acord tàcit entre els partits polítics després del simulacre de cop de mà de Tejero (23-F del 1981) i va aconseguir la seva majoria d'edat amb l'arribada al poder del PSOE i el nomenament com a President del Govern de Felipe González (1982), amb qui vam assistir a la liquidació de la idíl·lica Transició i l'inici de la deriva totalitària del sistema mitjançant la implementació de l'anomenat "terrorisme d'Estat" o "guerra bruta" contra ETA i el seu entorn, del que serien paradigma els Grups Armats d'Alliberament (GAL). Ja el 1989, el Comitè d'Enquesta sobre les violacions dels Drets Humans a Europa (CEDRI), va elaborar un dur manifest en què denunciava la deriva totalitària i el "terrorisme d'Estat" implementat pel Govern de Felipe González amb les següents paraules : "el GAL amb la seva cadena de crims, la seva impunitat i les seves evidents arrels en les més altes instàncies de l'Estat, descobreixen els fonaments malalts.

Una fita fonamental en l'espiral involucionista del règim del 78 seria la implantació pel Govern socialista de Felipe González de la Llei Antiterrorista de 1985, definida per José Manuel Bandrés en el seu article "La Llei antiterrorista: un estat d'excepció encobert", publicat el diari "el País", com "l'aplicació de facto l'estat d'excepció encobert".

Aquesta Llei Anti-terrorista (encara vigent malgrat l'absència d'activitat per part d'ETA), seria un anacronisme propi de la dictadura franquista, uns llimbs jurídic que hauria convertit els soterranis de casernes i comissaries en escenaris distópicos de naturalesa real (no ficitica) i en Guantánamos virtuals refractaris al control de jutges, fiscals i advocats i que facilitarien la tasca dels cossos de seguretat de l'Estat per obtenir evidències delictives mitjançant pràctiques inadequades (llegiu tortura), pràctiques confirmades per les declaracions de Luis Roldán, director general de la Guàrdia Civil amb Felipe González.

La deriva regressiva tindria la seva continuació amb la Llei Orgànica 7/2000 del Govern Aznar que va incloure com a novetat l'aparició de l'anomenat "delicte d'exaltació del terrorisme" i va prosseguir la seva escalada amb la signatura per Aznar i Zapatero de l'anomenat "Pacte per la Justícia i les Llibertats "de 2003 que instaurava de facto" la cadena perpètua estratosfèrica "en elevar la pena màxima de presó fins a quaranta anys, superant la" crueltat del règim de Franco "que contemplava els 30 anys de presó com a pena màxima. En el paroxisme de la involució, hem assistit a la recent modificació del Codi Penal per constriñir fins a la seva nimietat els drets d'expressió (Llei Mordassa) ia la signatura entre Rajoy i Sánchez de l'anomenat "pacte antiyihadista" que sota la fal·làcia de combatre el terrorisme jihadista "converteix en delictes terroristes infraccions menors o conductes lícites i suposa un atac a la línia de flotació del sistema constitucional" en paraules de Manuel Cancio Meliá.

Reforma vs. ruptura

El puzle inconnex del caos ordenat pot esbossar mitjançant l'anomenada "Teoria de les Catàstrofes" del científic francès René Thom i es basaria en dos conceptes antinòmics per intentar "comprendre l'ordre jeràrquic de la complexitat biològica". Així, el concepte d'estabilitat o equilibri es refereix a un sistema que roman estable encara que registri un canvi, principi que traslladat a l'esfera política es traduiria en la reforma del règim de el 78 sense alterar els seus principis essencials (Monàrquic, jacobí i neoliberal), tesi que defensarien els partits de l'establishment dominant de l'Estat espanyol (PP, PSOE i Ciutadans).

A la riba antònima, trobem el concepte de canvi qualitatiu o discontinuïtat que es produeix quan simples canvis quantitatius passen a ser una altra cosa diferent i el sistema es transforma internament de manera radical en una nova realitat que modifica la seva situació d'equilibri intern i es crea un situació nova (Estat confederal), tesi defensada tan sols pels grups independentistes perifèrics i que és associada per l'aparell mediàtic del sistema dominant (mass media) amb l'adveniment del caos. Per caos (Khaos o "buit que ocupa un lloc en el no-res") entenem una cosa impredictible i que s'escapa a la miop visió que únicament poden esbossar els nostres ulls davant de fets que s'escapen dels paràmetres coneguts ja que la nostra ment és capaç de seqüenciar únicament fragments de la seqüència total de l'immens genoma del caos.

La vigència del gatopardismo a Espanya

El biòleg Lyan Watson en la seva obra "Lifetide" publicada el 1979 afirma que "si un nombre prou gran de persones (Massa Crítica) adquireixen un nou coneixement o forma de veure les coses, això es propagarà per tota la humanitat", per al que cal que un determinat nombre de persones (Massa Crítica), abast una consciència més elevada, moment en què l'individu és capaç ja de fer un salt evolutiu i aconseguir un canvi de mentalitat, tesi coneguda com "Teoria del Cent Mico".

No obstant això, l'actual sistema dominant o establishment de les societats occidentals utilitzaria la dictadura invisible del consumisme compulsiu de béns materials per anul·lar els ideals de l'individu primigeni i transformar-lo en un ésser acrític, poruc i conformista que passarà a engrossir ineludiblement les files d'una societat homogènia, uniforme i fàcilment manipulable mitjançant les tècniques de manipulació de masses.

Per la seva banda, el sociòleg i filòsof alemany Herbert Marcuse, en el seu llibre "L'home Unidimensional (1964), explica que" la funció bàsica dels mitjans és desenvolupar pseudo-necessitats de béns i serveis fabricats per les corporacions gegants, lligant als individus al carro del consum i la passivitat política ". En conseqüència, l'estratègia electoral dels partits de l'establishment dominant, es basarà en sibil·lines promeses d'augment del sostre de despesa autonòmica, pujades salarials a funcionaris i jubilats així com reduccions fiscals en estar la societat espanyola integrada per individus unidimensionals que no dubtaran a primar el "panem et circenses" davant del vertigen que suscita la utopia.

Així, després de les pròximes eleccions generals, és previsible un Pacte d'Estat PSOE-PP que comptarà amb les benediccions de l'establishment europeu que escenificarà la metamorfosi del règim del 78 mitjançant una reforma edulcorada de l'actual Constitució vigent per implementar un Estat monàrquic, jacobí i eurocèntric, seguint la màxima del gatopardismo ( "Canviar-ho tot perquè res canviï") i que significarà el retorn del Bipartidisme PSOE-PP.

La Catalunya invertebrada

Estem assistint a Catalunya a l'aparició d'un nou individu reafirmat en una sòlida consciència de pertinença a la Nació Catalana, disposat a trencar les normes i les lleis imposades per l'Estat espanyol i que no desistirà en el seu afany de logar la República Catalana. No obstant això, després de la sentència del Tribunal Suprem sobre els imputats pel Procés, assistirem a la ruptura dels ponts del diàleg amb el Govern central i davant la impossibilitat legal de celebrar un Referèndum sobre l'Autodeterminació de Catalunya, no seria descartable la Declaració Unilateral d'Independència pel Parlament català i la posterior implementació pel Govern central de l'155. Això implicarà la suspensió sine die de l'Autonomia catalana, el control total pel Govern central dels Mossos i dels mitjans de comunicació així com l'ingrés a la presó dels membres de la Generalitat i president del Parlament, procés que degenerarà en vaga general i en violents altercats que podrien reeditar els tràgics successos d'octubre de 1934 esdevinguts en la II República durant la presidència d'Alcalá-Zamora.