Els oblidats del procés

Fa uns quinze anys, Ricardo García Cárcel -un excepcional historiador- va presentar una sèrie de llibres reunits sota el títol 'Los olvidados de la historia'. Va manifestar amb claredat el seu propòsit de "retre tribut als tradicionalment menyspreats, silenciats, condemnats a les ombres del protagonisme històric, als perdedors de la història". Es referia no ja als derrotats en batalles famoses, sinó molt especialment als derrotats en la batalla de la vida quotidiana. Concloïa assenyalant l'hora del "rescat del silenci dels que o no van poder ser herois, ni tan sols màrtirs o sants, dels que no van voler estar al poder, van ser víctimes d'aquest o, simplement, van perdre la batalla del protagonisme històric. En aquest racó del seu saló, en l'angle fosc, busquem a cadascun dels nostres protagonistes, els protagonistes de l'altra història, la dels oblidats".

Per la seva sentit social i personal, aquesta obstinació és admirable. Es pot parlar d'un coneixement històric destil·lat en experiència de la vida humana. Al fil d'aquesta virtut, tan poc reconeguda, jo vull referir-me aquí i ara als oblidats del procés.

La nostra època entén que tothom té dret a expressar les seves opinions. Però no, no és així; predomina la hipocresia i sovint s'exerceix la intimidació. Quan algú vol dir el que creu i es desvia del cànon impost, se li sotmet a inapel·lables estigmes i se li converteix en blanc d'odi. Quan 's'està en la veritat' es té 'dret' a insultar els heretges que van contra el dogma i que han de ser reduïts al silenci o al càstig. Els 'bons' es creuen cridats a lluitar i a 'fer història', són els senyors de la terra. Els 'matons' narcisos, 'líquids' i consentits, poden imperar al seu aire en els carrers i les vies públiques; i fer d'elles als 'altres', ja que són el 'absolut malament'. Els 'altres' que s'aguantin, que callin i es quedin a casa sense sortir, o que es vagin de la 'terra santa' a l'infern d'on van venir.

Per què davant els defensors de la 'tribu' callen els exclosos? Són majoria i tampoc han de resignar-se a passar vergonya, ni rendir-se als exaltats. Són persones i autèntics ciutadans, i han de creure-s'ho. Només ells es poden rescatar d'un silenci opressiu i infame, aquí i ara. Necessiten superar les pors, carregar-se de raons i, davant de tots els submissions humiliants, rebel·lar-se en cor.