dissabte, 18 de gener de 2020

​La sanitat catalana i els duros a quatre pessetes

Genís Carrasco
Metge i escriptor

Després d’escoltar l’entrevista d’en Josep Cuní a Rafael Ribó, el Síndic de Greuges català, al programa “Aquí” de la Cadena SER, crec que cal puntualitzar alguns aspectes de la seva declaració que han aixecat una veritable “tempesta en un got d’aigua”. Sense entrar en si les declaracions han estat o no desafortunades, el que resulta evident que no s’han entès i que la resposta dels mitjans de comunicació i les xarxes socials denota un gran desconeixement del veritable problema que no és altre que el lamentable infrafinançament crònic de la sanitat catalana en particular i de l’espanyola en general.


Duros a quatre pessetes


Ja ho diu el vell proverbi català: no es poden donar duros a quatre pessetes. I això és el que passa al Sistema Nacional de Salut des de fa dues dècades. Els responsables polítics han permès que, malgrat que el cost creixent de les tecnologies i de l’atenció a la cronicitat requereixen més inversió, Espanya passés d’invertir en despesa sanitària pública el 7,2% del PIB a 5,8%. Aquesta pèrdua d'1,4 punts percentuals suposa que avui no es facin les reformes necessàries i que no s'hagin invertit prou recursos en infraestructures i tecnologies. Això s'agreuja amb la dramàtica reducció salarial dels professionals sanitaris, que oscil·la entre un 11% i un 23% depenent de la categoria.


Els polítics haurien d’invertir un 20% més en sanitat pública per eixugar el dèficit crònic de 33.000 milions d’euros que arrosseguen les sanitats de totes les CC.AA. Aquest el veritable problema i no altre. La resta és la “xocolata del lloro”. En certa manera els ciutadans som també responsables d’aquesta situació perquè no hem pressionat prou als governants perquè reparin aquesta injustícia històrica que ens perjudica a tots.


Si la sanitat catalana disposés de 10.000 milions d’euros i no dels 8.000 actualment pressupostats, es minimitzarien les llistes d’espera i no faria falta ni el Fons de Cohesió Sanitària ni el Fons de Garantia Assistència (FOGA) creat el 2012 per compensar les comunitats pels pacients d'altres regions que fan servir la sanitat quan estan desplaçats de forma temporal o per vacances.


Analitzem ara les quatre declaracions principals d’en Rafael Ribó.


L’exigu sobrecost dels desplaçats en llista d’espera


En Rafael Ribó no afirma exactament que les llistes d’espera catalanes siguin degudes a les persones de fora de Catalunya que vénen a operar-se aquí. Només afirma que aquest és una causa més, entre moltes d’altres la principal de les quals és l’infrafinançament crònic. De fet, el sobrecost dels desplaçats és un problema menor donat que els 33 milions d'euros anuals de compensació que deuen el Fons de Cohesió Sanitària i el Fons de Garantia Assistència a Catalunya és un bocí financer amb relació als més de 8.000 milions de pressupost de la sanitat catalana. Afirmar que el Síndic assevera que Catalunya té llistes d’espera molt llargues a causa dels desplaçats d’altres CC.AA. que vénen a operar-se a Catalunya no es correspon ni al sentit ni al contingut de les declaracions d’en Rafael Ribó. És un sobrecost, sí (sobretot si no és paga amb el Fons de Cohesió) però mínim atenent al pressupost. Cal redreçar el veritable problema que és el dolorós i injust infrafinançament sanitari.


Les llistes d’espera han de ser sobretot racionals


A tots els professionals sanitaris ens agradaria que no existissin les llistes d’espera. Però el cert és que tots els sistemes sanitaris europeus les pateixen en major o menor grau. Si un sistema sanitari costa realment 10.000 milions d’euros però només et donen 8.000 no et queda més remei que ordenar la despesa. El veritable problema és que si no les pots evitar has de fer-les racionals, equitatives i justes. És raonable que un pacient esperi mesos per una cirurgia no vital com una pròtesi de genoll però no es pot fer esperar ni un dia més a un malalt per una cirurgia cardíaca urgent. Per tant, donat que les llistes d’espera són inevitables si no s’inverteix més, cal que siguin racionals. I a Catalunya el mecanisme de les llistes d’espera està en mans d’especialistes prou capacitats tenen cura de que siguin justes i adequades. És més important que esperi qui pot esperar que la taxa de pacients en llista per 1000 habitants.


L’excel·lència de la sanitat catalana: professionals herois a preu de saldo


Estic totalment amb el Síndic de Greuges d’acord amb què malgrat la penúria financera els resultats de la sanitat catalana són excel·lents. Som líders europeus en trasplantament de ronyó, en vacunació infantil i en esperança de vida.  Però ho som gràcies a uns professionals sanitaris d’excel·lència que donen tot el que tenen i més en benefici dels pacients. Professionals que reben la meitat de sou que els seus homòlegs europeus. Com si no s’entén que un anestesiòleg, que necessitat cursar 6 anys de carrera i 5 d’especialitat MIR, rebi 1.400 euros al mes per un contracte de 30 hores setmanals. Totalment inacceptable.


Els professionals són, tal com afirmava el meu amic Helios Pardell, “herois a preu de saldo”.


Herois que sostenen i fan avançar la nostra sanitat malgrat la desídia dels polítics.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH