Dos homes bons?

He vist aquests dies al cinema dues pel·lícules basades en fets reals: 'Richard Jewell' (de Clint Eastwood) i 'L'oficial i l'espia' (de Roman Polanski). La primera gira al voltant dels Jocs Olímpics d'Atlanta 1996 i la segona al voltant del cas Dreyfus, a finals de segle XIX; en les dues històries, distanciades cent anys entre si, es va culpar a un innocent. En la primera d'elles, la víctima va passar, d'un dia per l'altre, de ser un heroi a ser acusat d'assassinat, però no va anar a la presó ni es va instruir causa judicial i el seu bon nom seria restituït en vida. A la segona sí que es va arribar a judici (amb irregularitats serioses) i la víctima -un capità de l'exèrcit francès acusat de traïdor per enviar secrets militars a Alemanya- va ser condemnada a cadena perpètua (va passar quatre anys empresonat a l'illa del Diable, al costat de la Guaiana francesa). Per la seva banda, el relat de Polanski riba la duríssima batalla mediàtica tenint entre antisemites i semites (els diaris 'La Libre Parole' i 'Aurore') per a centrar-se en les intrigues dins de l'estament militar. En aquestes pugnes, el coronel Georges Picquart, del contraespionatge, apareix com decisiu en la rehabilitació d'Alfred Dreyfus.

Lluny de soroll que aquests esdeveniments van produir, em sembla interessant aturar-se en les figures que en els dos casos (un d'abast local, un altre de ressonància mundial) van sorgir amb força singular i van tenir una influència determinant en la sort dels seus defensats.

Per Richard Jewell, el seu advocat Watson Bryant va resultar providencial. Va recórrer a ell per ser el contractant que millor l'havia tractat com a vigilant de seguretat, sense humiliar per les seves condicions físiques i mentals. Watson sorprèn l'espectador en abandonar el seu aire frívol, displicent i despreocupat per bolcar-se amb intel·ligència, paciència i ofici en desmuntar el parany que tenalla Richard. Una conjunció d'interessos va pretendre que el que se sabia fals passés per evident per l'opinió pública. Watson va fer seva la dissort del seu nou i apagat amic, i va encertar. En canvi, a Picquart va moure un sentit estricte de la justícia (ell mateix seria represaliat i aniria a la presó), desproveït de tota inclinació i afecte cap a qui havia estat el seu alumne Dreyfus; sense cap vincle personal.

Impressiona, però, la potència que pot arribar a tenir la gosadia humana per aconseguir claredat i fer justícia. Aquesta realitat fa alimentar esperança.