El Decret dels incompetents

El dia 31 de desembre entrava en vigor l'últim decret llei de l'any 2019, aprovat pel Govern de Quim Torra, amb el títol "mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge", una rosca més de l'antiga Convergència amb pretensions de competir amb la CUP a la seva deriva populista i demagògica.

Aquest Decret Llei pretén afrontar l'"emergència social" en matèria d'habitatge quan en realitat el que ve és a solucionar la incapacitat dels governants de la Generalitat de Catalunya i de molts ajuntaments d'assumir i exercir la seva competència en matèria d'habitatge i assistència social derivant la responsabilitat als propietaris, recurs fàcil i gratuït per a l'Administració, com en el seu moment també ho va fer Franco amb la seva Llei d'Arrendaments Urbans que, amb la famosa "pròrroga forçosa", va derivar la beneficència als propietaris dels habitatges.

La crisi econòmica, que va començar el 2007, ha seguit implacable fins ara, el que ha portat a moltes famílies a tenir dificultats per mantenir el seu habitatge, bé per impossibilitat de pagar la hipoteca, bé per la dificultat de pagar una renda de mercat.

La Generalitat, amb competència exclusiva en matèria d'habitatge i en matèria d'assistència social des de l'any 1979, durant gairebé 40 anys ha estat incapaç de consolidar un parc d'habitatge públic de lloguer, que oferís una oportunitat a totes les famílies sense recursos de tenir un habitatge digne. I aquesta incapacitat ens ha portat a aquest Decret Llei funest.

La veritat és que els successius governs nacionalistes de la Generalitat han preferit prioritzar els aspectes identitaris amb multitud de despeses i infraestructures innecessàries, de fer un exercici responsable i programat de les seves competències en interès dels més desfavorits i, ara, s'ha posat de manifest quan moltes famílies són desnonades dels seus habitatges.

Ja al juliol de 2015 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei per afrontar "l'emergència en l'àmbit de l'habitatge" en la qual s'establia l'obligació d'oferir un lloguer a persones en risc d'exclusió social. I aquesta obligació s'establia, fonamentalment, respecte societats que fossin "grans forquilles" d'habitatges, d'aquesta manera, es revertia fonamentalment en bancs i fons voltor el deure de donar habitatge a preus molt econòmics a famílies amb problemes de desnonaments per impagament d'hipoteques o de lloguers.

Però aquest nou Decret Llei dóna la volta de rosca definitiva i estén aquesta obligació a persones físiques que sigui propietàries de 15 habitatges o més. És a dir, que trasllada a propietaris individuals aquest deure sota el pretext de la funció social de la propietat. És més, ja no només s'imposa en cas d'impagament de lloguers sinó ara també en els casos de finalització d'un contracte.

Poden semblar que són moltes 15 habitatges, però, en realitat, el Decret no distingeix quines han de ser aquests habitatges i, per tant, inclouen el propi habitatge del propietari i, si fos el cas, la seva segona residència. És a dir, n'hi ha prou de tenir 13 habitatges disponibles perquè la Generalitat imposi un deure de reallotjament, en clara discriminació amb les societats.

A la pràctica, el perfil sobre el qual es fa recaure aquesta obligació no és el d'un gran capitalista d'havà, brandi i barret de copa, sinó que són famílies que, generalment, per herència tenen un edifici en propietat o fins i tot habitatges soltes, herències que s'han basat en el vell principi català d'estalvi constant i una vida sense ostentació, que van ser la base de la fortalesa econòmica de Catalunya.

La reacció d'aquests propietaris a aquest Decret Llei ha estat de total desolació a què veure que un govern d'un partit (o una de les seves seqüeles), que només fa uns anys es deia "business friendly", amb nocturnitat i traïdoria els convertia en l'amortidor de la incapacitat de la Generalitat d'assumir les obligacions derivades de les seves competències.

La idea de protegir persones sense recursos és lloable però, en realitat, el concepte d'"exclusió social" s'ha estès de tal manera que una persona sola que ingressi menys de 15.900 euros a l'any, ja es considera com a situació de risc d'exclusió social, o parelles que ingressin fins a 20.000 euros a l'any, també. Són ingressos que no es corresponen amb el que el comú de les persones entén veritablement com a exclusió social.

Finalment, això deriva en l'obligació d'oferir un lloguer d'entre 5 o 7 anys, depenent si és persona o societat, per rendes de menys de 200 euros al mes, que clarament no cobreixen tan sols les despeses generals de l'immoble i la pròpia amortització de l' pis.

La conseqüència directa d'aquest decret és que Catalunya s'ha convertit en un lloc gens interessant per fer inversions i que les persones estalviadores estan penalitzades, en haver de suportar una càrrega que la Generalitat, dedicada a gastar el seu pressupost en la seva deriva independentista, ha renunciat a assumir.

Després la pregunta serà quan es va fotre el Perú. El Perú es va fotre a poc a poc i per l'actuació constant d'uns governants irresponsables, demagogs i fatus.