L'operació Alonso, no és en clau Euskadi, sinó d'Espanya

Diuen que els problemes van sempre per barris. En aquesta ocasió el PP té un problema derivat de la convocatòria d'eleccions a Galícia i Euskadi i la seva coalició amb Ciutadans per acudir a les mateixes en una llista única. No és un fet puntual, sinó una estratègia a nivell global dels populars que té a aquestes dues comunitats, en un principi, com a protagonistes, encara que això només acaba de començar.

Les converses per a l'elaboració de l'acord que passa necessàriament per la collocació en bon lloc dels polítics del partit taronja, s'ha cobrat ja la primera víctima: Alfonso Alonso que ha mostrat públicament el seu rebuig a cedir el número dos de la seva llista a un polític de Ciutadans donant que aquest no compta amb cap representant al parlament basc mentre que el PP té 9. La negativa d'Alonso, recolzada fins aquest dissabte per la seva executiva, a cedir a les pressions de Madrid, quan el pacte dels dos partits estava fet a la capital de l'Estat ha costat al líder basc la seva sortida fulminant, sense dret a rectificar. Casado no li ha perdonat que les diferències de criteri s'hagin fet públiques, no hi ha el partit per a aquestes "alegries", segons algunes fonts del PP.

Aquest diumenge, saltava la notícia del cambiás d'Alonso per Iturgaiz, un polític històric del que populars pertanyent al sector aznarista que l'any passat va decidir deixar la política després d'estar aquests últims 15 anys al Parlament Europeu i al conèixer que havia estat relegat, pel mateix Casado, al número 17 de la llista europea.

La pregunta que es fan alguns és perquè Casado el recupera ara, si no ho havia apartat. Per la postura "intransigent" d'Alonso, per ser una cara coneguda i la figura que en el seu dia havia aconseguit els millors resultats de PP i per descomptat per la seva afinitat amb el totpoderós Aznar que des de la marxa de Rajoy ha tornat a controlar el partit .

A Galícia, amb Feijoo a la presidència de la Xunta i amb els bons resultats que s'esperen d'ell, no ha estat possible, el líder gallec s'ha imposat, i no hi ha pacte gallec. Feijoo ha posat sobre la taula el seu lideratge i Casado no se la vol jugar a poc més d'un mes dels comicis. Li passarà factura si no aconsegueix la majoria absoluta? Això diuen, però de moment és el guanyador del pols que li ha fet al mateix Casado.

La batalla es va a lliurar ara a Catalunya, la propera comunitat on s'espera noves eleccions quan Quim Torra decideixi convocar-les, que no seran més enllà de la tardor. La situació aquí és diferent. El PP ho lidera Alejandro Fernández, un polític que ha posat de cap per avall al partit donada la situació en què es trobava. És una persona dialogant, negociadora, vinguda de Tarragona, on havia estat regidor, i no va dubtar a pactar amb el PSC per entrar al govern on va ser primer tinent d'alcalde. Va ser diputat al Congrés i des del 2015 està al Parlament de Catalunya. Alejandro Fernández és un polític jove, preparat i disposat a recuperar els escons perduts, la seva tasca fins ara no ha passat desapercebuda.

Estarà disposat a pactar amb Ciutadans? Ens diuen que depèn. Una altra cosa és accedir a les pretensions de la líder taronja, Lorena Roldan, que volent emular la seva predecessora, Inés Arrimades, no compta amb el carisma, ni la preparació política d'aquesta. Aquí les coses també no seran fàcils, és més, poden produir-se diferències, insalvables? Fernández, té cintura política, a més aquí hi ha les enquestes que li atorguen més diputats al PP que a Ciutadans, i a més, Roldán no dóna el perfil de líder carismàtica. Per salvar l'escull del cap de llista pot ser que es recuperi alguna figura dels populars que al seu dia va ser defenestrada? Sembla que no, serà així, perquè si en el seu dia algú va dir que havia estat Jordi Pujol el que havia demanat la seva cap, la veritat va ser que el mateix Aznar se l'havia posat en safata a l'aleshores president català.

El que ha passat amb Alonso a Euskadi, no cal interpretar-lo en clau local, sinó en una àmplia operació a nivell d'Espanya per anar absorbint a Ciutadans per tal d'unificar a la dreta, excloent a Vox per aconseguir no dispersar els vots, sinó recollir els de el centre dreta i poder neutralitzar el partit d'Abascal. Serà possible? Com a mínim el PP ho haurà intentat.