Mas al mirall: sense arrugues a l'ànima

Ell diu que va ser el "cent vint-i-novè president de la Generalitat", però no és veritat. Ell va ser el número 17, a partir del coronel Francesc Macià. Ell ha dit que va trigar deu anys a arribar a presidir la Generalitat, des que va prendre la decisió de voler ser-ho, però que Puigdemont va trigar només mitja hora, des que li va demanar que li passés. El sofriment, sens dubte, ens humanitza. Entorn del període que va presidir el Govern, se li van morir el seu pare i dues germanes menors. Són cops durs, certament.

Ell ha dit que "en política, la vanitat, en cas de tenir-la, es cura ràpid quan un s'enfronta a la realitat". Pot ser, però crec que la xuleria no es cura sempre. Diu que el seu tarannà és "una mica calvinista", i destaca la seva fer disciplinat a l'hora de planificar els seus compromisos. Assegura que "cada dia has de sentir-te petit, que és el que som tots sense excepció". Serà veritat?

Ell afirma ser el tipus de persona que arriba al fons de les coses. Potser per això li agrada ser qualificat de 'monjo soldat' i promogui actes austers, elegants i senzills. Però diu sentir-se injustament tractat pels que el troben com 'guaperes de torn' o 'pijo de la Barcelona benestant'.

Ell es presenta com "un humanista a qui li revolta la injustícia i a qui s'enamora la llibertat". No resulten en excés embafadores seus puntualitzacions, el seu afany de quedar retratat amb fi pinzell? Hi ha molta pompositat amb el seu consegüent hipocresia.

És normal que se sentís "fort, molt animat i feliç" de donar inici al seu mandat, en sentir els "encaixades de mans i petons i abraçades d'amics i persones desconegudes que s'havien concentrat allà per donar-me la benvinguda". Encara que també diu que amb el pas a la vida pública es perd intimitat, privacitat i prestigi.

Però, ai!: "el cor ple d'il·lusió i Catalunya al cap"; clar, la seva; Catalunya no és única si és de tots. Sempre les grans frases. A la vida pública estem inundats d'elles, les quals generen més buidor i més dependència. Esforços permanents "per estar en contacte amb el país, tocar-lo, palpar-lo, auscultar-lo", tot això sense rancor, sense set de venjança, sense estar hipotecat amb ningú. Sí: 'Cap fred, cor calent', pell dura però sense arrugues a l'ànima. Déu!