Sortint del Covid 19 la fase salvadora és l’ús i no l’abús

No m’agrada el que estic veient. No combrego amb els pessimistes com tampoc amb els optimistes. La situació ens porta a un gris camí del negre. De sortir, no crec que n’hàgim sortit invictes de cap batalla. La guerra serà eterna. No s’endevina un camí obert. No s’albira una sortida feliç. Com a màxim: s’intueix. Cal continuar lluitant. No ens podem adormir. El descans del guerrer és impossible. Vindran dies pitjors; guitaren a la llunyania, jornades millors. No és el caos, però se l’hi assembla.

No m’agrada que li diguin “nova normalitat”; potser millor: “normalitat recuperada”. Sí que em satisfà comprovar l’esforç de milers i milers de científics cercant la vacuna salvadora. Sí que m’agrada l’acció sanitària i la reacció popular ciutadana. No sempre, però, ja que aprofitant-se de la pandèmia, alguns grimpadors s’acosten a la promoció personal i/o comercial barata: Televicurioseando.

Passejant en el marc de la fase 0 descobreixes la crueltat de congèneres que actuen talment com si la cosa no anés amb ells. Dispersos. Irreals. Fotetes d’allò que els envolta, com volent demostrar a l’estret món del seu captiveri mental, que la pandèmia és un joc momentani, passatger. Negligents: “Surto al carrer a l’hora que em rota”. Superbs: “Que vingui el guàrdia que ja veurem que m’invento”

Passejant, caminant amb rumb matinal predeterminat veus el món per un forat. A cop d’ull t’adones que una minoria no es vol disciplinar; ni que sigui per sumar i no restar, ni que sigui per multiplicar accions de misericòrdia envers el proïsme. Corcats per l’ individualisme, no els hi calen mascaretes.

Ni aquest, ni altres molts països, no ens podem permetre que en moments de catàstrofe existeixi una pandèmia paral·lela de dues cames amb cervell de pensament adversatiu, que pot anorrear l’esforç de confinament supervisat per l’autoritat recentralitzadora.

Passejant, tot caminant en direcció unipersonal, el passeig és avui de roses i demà de penediment, de rancúnia pels que actuen talment com ovella esgarriada. No haurien de crear una fase disruptiva quan la comunitat no es mou de la cleda; confinada, atemorida, però segura de fer el que intel·lecte li demana. ¿És impossible la sensatesa quan el propi cos i la societat t’ho exigeixen? Ens calen mesures higièniques de seguretat; bones per la ciutadania, però sancionadores per la gestualitat incívica. Com deia Montaigne: “El profit de la vida no resideix en la durada, resideix en l`us”. Ara que hem superat el bon ús de dos mesos de claustre domèstic i fem passejades horàries, és un bon moment per usar la prolongació de la vida que encara ens sigui dada. Hi ha espècimens que tenen l’enyor de fer la seva insana voluntat. Sí, sí, existeix el tant-se-me’n-fotisme.

La immensa majoria és disciplinada i cabal. Sap que estem en un període de confinament per fases que ens ha canviat la rutina d’una vida que teníem programada, i que algú infinitament minúscul ens l’ha corregit a negatiu.

Superar el cataclisme se’ns presenta sense data fixa. Passem de l’optimisme per les dades positives que aplanen el pic dels infectats, a la batalla política d’una segona pandèmia que es mou entre l’economia, el manteniment del poder o la crítica per la derrota de l’adversari. En aquest escenari, apareix com ja intuíem, el maltractament polític, la efervescència que provoca la derrota dels “uns” per la victòria dels “altres”. En alguns dels casos també solen ser congèneres que actuen contra l’interès general. I aquest ‘contra’ pot ser per ignorància, desconeixement o dispersió del factor humà.

Els anònims indisciplinats a peu de carrer: dispersos, irredents o els dels grans despatxos político-econòmics, ens poden eternitzar el virus; no per mala fe, sinó per ineficàcia en la gestió mancada d’estructura humanista.

Atemorit. Expectant. Esperançador. A tothora espero encara més de l’esforç de la impagable tasca de metges, infermeres, de les persones dites essencials que bolcats en la tasca del dia a dia, lluiten a la recerca de la millora assistencial... i els científics, a la recerca de la vacuna protectora.

Escrivia el periodista Manuel Vicent amb motiu de la pandèmia econòmica de 2008: “Si la crisi continua amb aquesta virulència, la societat quedarà dividida en tres parts incomunicades: rics, pobres i captaires”. Mortal segona edició corregida i augmentada que ens farà més pobres i potser captaires. Just és ara quan surt l'anònim lector emprenyat que exclama: “I als rics, més rics”. Vet ho aquí.

No combrego amb els pessimistes com tampoc amb els optimistes. La situació ens transporta a un gris quasi negre. Malgré tout.