Infermeres de bates blanques amb ginesta de fons

Les dues infermeres portaven uns quans branquillons de ginesta. Per ser més concisos: sengles poms grocs que lluïen entrelligats en clar contrast amb el blanc de les bates. Baixaven de la Serralada de Marina, talment com sortides d’un ignot paratge feréstec. Pel camí sorrenc accediren a l’asfalt. Davant seu, un gegant hospitalari: “Germans Trias i Pujol”. Jo les havia fitat des del cotxe estant, quan fart de donar voltes i més voltes als aparcaments curulls de vehicles, vaig decidir tirar muntanya amunt fins on l’automòbil aguantés. Engiponat entre una terra esberlada pels xàfecs de maig, les quatre rodes lliscaren damunt del sauló al voral d’un senderi, plausiblement boletaire quan arribés la tardor...

Dies de maig d’una primavera tergiversada. Sí: podríem dir que estàvem més a prop de Tot Sants que de Corpus. L’horitzó vist des de l’alçada, presentava una ciutat plana. A la dreta, les tres xemeneies salvades com a mostra d’arqueologia industrial. En prou feines distingia Montigalá, ni el carrer del Mar, ni el pont del Petroli, ni... Tot el cel badaloní estava ennuvolat. Lluny i alhora a prop, el Mediterrani en prou feines es divisava.

Entremig de tanta divagació matinal, les infermeres caminaven camí avall. Parlaven. Surto del cotxe i m’hi atanso: “Bon dia”... “Bon dia, tingui”. Caram, una resposta assenyada. Urbanitat; paraules de casa, senzilles i tendres. Les miro sense mirar-les, no fos el cas que es pensessin que busco brega; jo, l’home sobtat, que sortint d’un senderi boscà voleiava poesia casolana.

Les dues infermeres no parlaven de poesia. El diàleg entretallat versava sobre el retall de sou que patien 2008 - 2013. Comentaven la manifestació convocada per les 12 del migdia. Damunt la tela de les bates, un munt d’adhesius anunciaven l’actitud personal i collectiva en defensa de la sanitat pública. N’estaven fartes de tantes clatellades. Resistien, però.

Per l’entrada principal les vaig perdre de vista. On portaven aquella ginesta ufanosa? No ho sé pas. Vés a saber si per donar color al gerro del taulell on treballaven, prop de les habitacions on guarir malalts i consolar familiars.

A l’ascensor, tota la caixa farcida de pegatinas. L’amplia i diàfana sala d’accés, llençols penjats amb inscripcions pròpies de l’emprenyament laboral. Cada racó, cada passadís, cadascuna de les sales d’espera de les tretze plantes, mostraven idèntic panorama contestatari contra la patronal política propietària de l’hospital.

Després de romandre-hi unes quantes hores al dia durant dotze jornades, el popular hospital de Can Ruti se’m convertí en una mena de tramoia redundant que no deixa de ser una mostra superlativa de la crisis que patim. Però, i aquest és el cas, si penetres amb esperit crític fins a les plantes on atenen els malalts, t’adones que a l’hora de l’atenció als pacients, els equips funcionen amb puntualitat extrema, aplicant la medicació amb una simpatia desbordant, amb ànims i carinyu pels homes o dones que passen per un trajecte no volgut de la vida, ara trasbalsada per una legió bacteriana, per un tumor, per un trauma, per un ictus...

... PER UN MALEÏT CORONAVIRUS; AFEGEIXO ARA, ABRIL 2020.

Segueixo amb la narració original:

Aquest és el factor humà: treballar donant la cara. Millorar l’actitud interna quan externament ens volen anorrear. Crec que l’exemple que he viscut el podria repetir a la resta d’hospitals catalans; on el personal, sense distinció del color de la bata, sap separar cabalment la protesta social de l’actitud empírica dels protocols mèdics i d’infermeria.

Ignoro quin dia es marcí aquella ginesta. No sé si les dues infermeres tornaren al racó boscà a tallar més branquillons. N’estic convençut de la seva excelsa professionalitat un cop creuada la porta principal. Puc donar-ne fe: és una pàgina viscuda en primera persona.

Des del cel dels justos, els germans Joaquim i Antoni Trias i Pujol han d’estar orgullosos dels collegues que enalteixen la sanitat pública de Badalona i a tot Catalunya.