Val més un llapis curt que una memòria llarga

Com diria el poeta: “El moment següent arriba tan de pressa que resulta difícil viure en el present”. Irrefutable: ara i sempre vivim en un present com abans de l’abans la humanitat sempre hi ha viscut involucrada.

Temps verbal imperfecte camí del infinitiu. Ara hi som. Ara hi estem. Ara hi entrem. Ara és temps de cireres. Temps de la fruita madura que els ocells lliurament picotegen dels arbres efervescents. Llei de vida: els humans confinats i les aus voleiant a la recerca de la menja quotidiana.

Bé, temps de suplici entre quatre parets. Sort dels qui tenen un balcó per airejar-se, que d’ells serà el paradís dins l’escletxa vital.

A on ens condueix tanta xerrameca de filòsof de mercadillo? Quina és la direcció fiable del comportament individual davant la tragèdia? Paraules, sí; fets, també. Literatura, sí.  Acció, sí; reacció, també. Moure’ns. Moviment. Anar i tornar. Viure i veure. Malaltia i remei. Paciència i capteniment. A dos metres del rostre amical, a mil anys dels records que s’han esborrat. Sí, present. Sí, futur. Com podem jugar amb daus guanyadors? Com remoure’ls perquè caiguin del costat òptim? Remar entrelligats per aigües revoltades és de salvament improbable.

M’aturo. Penso. Cerco l’amor i, alhora, l’humor. Entre quatre parets i un balcó, el sol i l’aire activen les neurones. Penso. Pensem tots plegats el que en restarà de la pandèmia.

A la manera de Pere Quart: “Tot és provisional, aproximat i relatiu”. Parlem de la relativitat de la memòria dels nostres pares i avis quan solien dir-nos: “Això va passar abans de la guerra”. O bé: “Abans de la guerra malvivíem amb sous miserables”.  Altrament: “Els joves no sabeu el que era el racionament de la postguerra”.  Segle XX marcat per l’ escenari del que havia estat el realisme brutal de l’abans-de-la-guerra. I tothom sabia de que parlàvem. Pandèmia de vencedors i vençuts. Foscor. Boca silent. No fos el cas.

Històries per oblidar. Però, que passarà en el moment següent de l’irrefutable ara? Diuen els sociòlegs: estadística demolidora de  violència domèstica; augment exponencial dels divorcis per convivència confinada; presumpció d’una natalitat, baby boom, superlativa talment  com la de Catalunya l’any 1940 o la famosa del tall de corrent elèctric de N.Y. Passarà que sobreviurem amb  boca i nas tapats. Encaputxats per no expulsar virus, com abans vomitàvem  llenguatge  poca-solta contra el proïsme. Estètica facial tancada amb clau i forrellat per amagar la vergonya del que no gosem dir o no gosem callar. Quiets. Enclaustrada la faç, morta la paraula. Emmascarats in eternum, eremita envoltat de riquesa i pobresa, alhora. Contradictori. Temps verbal imperfecte. Les cireres que no restes esberlades omplen de dolor la gola emmurallada.  Orelles de suport per la goma del sostenidor facial. Només escoltar i callar.

Quan hem volgut canviar el sonor “abans de la guerra”, per altres dates històriques (histriòniques) ens hem submergit amb fets irrefutables com: “Abans de l’olimpíada de Barcelona, oi?”; “Abans de la bomba d’Hipercor, oi? “Abans del 23F, oi? I curts de gambals com som, ja perdem la noció de l’any, com un dia sens pot esborrar l’atemptat de la Rambla, o si el 1-O fou el 2017 o el 2018.

Aproximat i relatiu, tot plegat. Però hem tingut la gran dissort, que la pandèmia ens ha caigut, ens ha brotat de l’infern dels coronavirus. el 2020. Els nets i besnets ja tindran un referent històric per explicar el primer dia que van fugir, cames ajudeu-me, pel carrer després de 44 dies tancats. Ells, elles,  tindran el costum de  dir: “Vaig néixer uns anys abans de la pandèmia; sí, de quan va morir l’avi Ciset”. I  els qui l’escoltin sabran que era el 2020, any rodó.

Malgrat tot, i com diu l’amic Miquel: “Val més un llapis curt que una memòria llarga”. Per tant, anoteu els fets quotidians pel monitoratge relatiu de la memòria.  I quan el net vulgui comprar un pis, recordeu-li com molta gent,  pobre o no, va patir el 2020  amb  aquesta recomanació assenyada: “Treballa des de casa telemàticament i mira que el pis tingui un balcó de dos metres de llarg per u i mig d’ample. Per ventilar-te i respirar quan arribi el Covid-39;  per cantar, per i aplaudir als metges i infermeres”.

I és que no triomfa aquell que no cau mai, sinó aquell que quan cau, s’aixeca.