La fi de la Primera Guerra Mundial, el 1918, va comportar la desaparició de l'imperi otomà, el que va comportar una infinitat de conseqüències. Turquia es constituiria com a república el 1923 (poc després del cop del general Primo de Rivera i un any després de l'ascens de Mussolini al poder) i els territoris del Llevant mediterrani (Egipte, Síria, El Líban, Jordània, Palestina) passarien a mans britàniques i franceses.

A l'acabar la Segona Guerra Mundial, en aquesta zona es van anar succeint nous i tortuosos canvis de poder i es va arribar a establir l'Estat d'Israel. Tot enmig d'una confusió absoluta.

Pocs guarden constància que hi va haver un temps en que Síria disposava d'eleccions lliures i premsa independent. Va deixar d'haver-les el 1949, any en què van tenir lloc tres cops d'Estat, i des de llavors no s'ha pogut recuperar la democràcia. Al febrer de 1958, militars sirians van demanar amb solemnitat al rais Nasser adherir-se a Egipte i formar la República Àrab Unida (la RAU). Aquesta unió no va arribar a durar quatre anys, ja que altres militars sirians van forçar la marxa enrere.

Amb aquestes convulsions socials, com pot florir l'esperança, com es pot apagar la ràbia i la vella amargor?

Nasser in Mansoura, 1960

El carismàtic coronel Gamal Abdel Nasser, president d'Egipte, va patir al juny de 1967 una brutal derrota davant Israel, que també va afectar a Síria i Jordània: la Guerra dels Sis dies, que els egipcis van anomenar la Naska (un revés provisional). Nasser va presentar la dimissió, però enormes manifestacions de suport el van portar a revocar la seva decisió. Tres anys després moriria d'un infart de cor, tenia només 52 anys d'edat. "Els àrabs -ha escrit Maalouf- es van quedar ancorats en aquesta derrota i mai van recuperar la confiança en si mateixos". Aquell esdeveniment va significar, segons l'escriptor libano-francès, "la gènesi de la desesperació suïcida i assassina d'avui".

Nombrosos àrabs segueixen convençuts que la resta del món es va coalitzar contra ells, que ningú espera res de bo d'ells i que se'ls menysprea. Aquest és el terreny propici perquè creixi l'odi i el brou de cultiu del gihadisme.

No és el meu cas, de cap manera. Ni tampoc, estic segur, de moltíssims de vosaltres, benvolguts lectors; la immensa majoria. Comparteixo la idea d'aquests antics versos:

"Si és el meu origen la pols, cada país

és el meu, i els mons, els meus parents ".

Es tracta d'un poema de l'hispanoàrab Abu I-Salt ibn Umayya, nascut a Dénia, al segle XI. És un missatge de fraternitat i igualtat, sense fronteres.

En aquests llaços de calor i pols estava també el coronel cubà Francisco Bens (nascut el 1867), qui va ser Governador de Riu d'Or i que entenia que "Espanya sense Àfrica és un país mutilat".

Assumim amb gust i sense complexos el valor del àrab, que és múltiple, i des de la confiança que és compatible amb moltes altres influències. En positiu i sense por. I recordant i rebutjant, alhora, els nombrosos atacs hispanófobs, que encara es segueixen donant, en referència al fet que l'Àfrica comença sota dels Pirineus, o, per als nostres conspicus paisans separatistes, sota el riu Ebre; sempre amb un sever menyspreu supremacista i narcisista, efectuat amb un cervell sec i curtcircuitat.

Amb aquests desitjos de respecte i d'integració intercultural, els proposo alçar les nostres copes i brindar pel món àrab que volem entre nosaltres. I fer-ho sabent-nos dignes de la seva estima, també en la nostra condició espanyola (múltiple i variada). Hi ha, per exemple, una 'sahrauïtat' que mostra amb gust gens dissimulat la seva vena hispana, on el terme 'espanyolització' no és pejoratiu. I que disposa de la llengua espanyola com un factor distintiu que ha d'ajudar a superar l'esperit tribal i les seves estructures arcaiques.