Sembla mentida, però és veritat

Tinc un  record infantil d'un programa de ràdio que s'escoltava a casa meva, crec que es titulava 'Sembla mentida, però és veritat'. Tampoc m'estranyaria que ho hagués somiat. En qualsevol cas, sota aquest lema la ment s'entrena a assumir l'inesperat i es capacita per sorprendre, el que em sembla imprescindible per avançar. Aquesta reminiscència m'ha vingut amb la lectura d' 'El món no és com creus' (Ariel), un llibre que no té un únic autor, sinó que està signat ni més ni menys que per 'El Ordre Mundial' (el qual es s'autodefineix com 'un mitjà d'anàlisi internacional divulgatiu i independent'). Al marge de pompositats, les coses no són, efectivament, el que semblen a primera vista. Passen els anys i, no obstant això, vam seguir creient en fets erronis i rebutjant realitats incontestables.

A manera de divertimento, em fixaré en els tres països del món que consumeixen més te a l'any per habitant: primer és Turquia (3 quilos), el segon és Irlanda i el tercer és el Regne Unit. Si atenem al "mate"  la infusió de herba: Paraguai és el màxim consumidor del món, amb 12 quilos per persona i any; el doble que l'Argentina, que va darrere d'Uruguai.

Oficialment hi ha encara 19 colònies al món: d'aquests territoris, 10 pertanyen a Regne Unit, alguns d'ells són paradisos fiscals (una vergonya consentida); 3 són nord-americans; dos francesos; un de Nova Zelanda; el desè assenyalat és el Sàhara Occidental, ocupat pel Marroc però que els autors assignen a Espanya.

Si pensem en monarquies i repúbliques, aquestes són majoria. Hi ha 28 monarquies al món i una d'elles, la britànica, està estesa a setze països (de la Commonwealth). Set d'elles són democràcies plenes, són les europees: Dinamarca, Espanya, Luxemburg, Noruega, Països Baixos, Regne Unit, Suècia; no he vist anotat el nom de Bèlgica, imagino que serà una errada d'omissió. 

Monarquies parlamentàries que es signifiquen com a garantia d'estabilitat i equilibri. La nostra, per exemple i contra una llegenda molt gastada, ens resulta més econòmica que la de Luxemburg per als luxemburguesos o la presidència de la República Francesa per als francesos. Per cert que a la Catalunya oficial que menysprea a la majoria de ciutadans catalans i que proclama que els catalans no tenen rei, causaria pànic la realització, i publicació, d'una auditoria de despeses públiques en els últims anys. Fa uns dies s'ha destacat que en aquests anys procesistas, la despesa social s'ha retallat a Catalunya en un 8,8%, mentre que a la resta d'Espanya s'ha incrementat en un 14,8%, és a dir, una diferència de 23 punts. En efecte, no ens volen.

Enmig d'una sensació de col·lapse generalitzat, amb aquests mesos fatídics de coronavirus, la desocupació, l'augment de la pobresa i la desigualtat s'estan desbocant. Els nacionalistes, sempre tan orgullosos i satisfets d'haver-se conegut, segueixen amb la seva binomi populista: ells (corruptes, incapaços i incompetents) i nosaltres (superiors en intel·ligència i virtut, en tot tipus de qualitats). I d'aquest 'nosaltres' exclouen els paisans que no combreguem amb ells o bé els vam replicar; som una altra cosa. Així serà fins que amb els vots se'ls retiri deel poder. Inés Arrimadas guanyant per vots i escons, va tenir una victòria pírrica. Pasqual Maragall guanyant per vots, no per escons, va fer créixer extraordinàriament a ERC, en tots els ordres. Sembla mentida, però és veritat. Hi ha molt per millorar.