Potes, elegit el poble més bonic de l'interior d'Espanya

La localitat càntabra de Potes ha estat elegida el poble més bonic de l'interior d'Espanya en l'enquesta realitzada per la guia de viatges Lonely Planet a través d'Instagram i després de diverses fases prèvies a les que van quedar finalistes i per aquest mateix ordre després del guanyador, Besalú (Girona), Albarracín (Terol) i Alquézar (Osca).

Potes està situat a la comarca càntabra de Liébana, a peu dels Pics d'Europa i envoltada per un circ de muntanyes de calcària, pissarra i granit que arriben en alguns punts els 2.500 metres. En realitat, la comarca està formada per quatre valls que conflueixen a Potes, la seva capital.

Liébana disposa de tres úniques vies d'accés: el port de Sant Glorio des de Lleó, el de Piedrasluenguas des de Palència i el congost de la Hermida des del Principat d'Astúries i la resta de la comunitat autònoma de Cantàbria. Aquesta última ruta segueix la llera del riu Deva que ha obert un estret pas amb parets verticals que s'estén al llarg d'una vintena de quilòmetres i en algun dels punts del qual arriba als 600 metres d'altura. El paisatge impressiona per l'escarpat del faralló i per l'abundància de la seva vegetació, rica en pollancres, àlbers, til·lers, salzes, castanyers, figueres, noguers i freixes.

En Potes el Deva rep les aigües del Quiviesa. La capital comarcal és una població petita travessada per la carretera que arriba fins a Fuente Dé i que al seu pas pel nucli urbà adquireix diversos noms: l'entrada és el carrer de Roscabado, després Sant Roc, segueix el Doctor Alzines i després trobar-se amb la plaça deL Capità Palacios supera el pont sobre el Quiviesa, dóna sobre la plaça de la Serna i acaba sortint pel carrer de Fonfría. En aquest itinerari va deixant a banda i banda alguns dels edificis més característics. Així la casa natal del músic Jesús de Monasterio, l'antic convent de Sant Raimon, el templet de música, amb el monòlit que recorda la reconstrucció de Potes per Regions Devastades. Aquí mateix, però a l'altre costat de riu s'aixeca la torre de l'Infantado, que data de la segona meitat de segle XV i és ara la seu de l'ajuntament. No és l'única de la població. Hi ha quatre més en diferents punts: les torres dels Osorio, d'Orejón de la Lama, Calseco i Linares. Travessat el pont i a la plaça de la Serna estan les dues esglésies: la de Sant Vicent, desafectada i convertida en recinte museístic i la parroquial.

La zona entre els rius Deva i Quiviesa és un barri de carrerons petits amb nombroses cases antigues i botigues en què ofereixen records i articles per gaudir de la muntanya. Com és natural són presents els productes més característics de la comarca: els quesucos de Liébana, el formatge picón de Bejes-Tresviso, uns apetitosos xocolates artesans, el vi tostadillo i tota mena de brises de miraculoses qualitats per suportar el fred, alguns d'ells atenuats en la seva alta graduació -entorn als 50è- amb mel. La textura dels cigrons lebaniegos és llegendària i són la base d'un saborós cuit, que és diferent del muntanyenc i incorpora entre d'altres elements un "farciment" fet amb molla de pa. Hi ha, a més, un te que no té res a veure amb la planta procedent d'Extrem Orient excepte el nom. En realitat, és una espècie que es dóna en els ports i recullen els pagesos per elaborar aquesta infusió de sabor suau i reconfortant. Els lebaniegos han sabut treure partit d'una terra que va romandre aïllada fins ahir mateix i que per conserva una natura i uns paisatges tan autèntics.