Està Espanya plena de demagogs i populistes?

Els filòsofs clàssics tornen a estar de moda, encara que durant uns anys l'assignatura de filosofia desaparegués de l'ensenyament. Molts no ho van arribar a entendre, ara, les reflexions de Plató, Aristòtil, Pitàgores, entre d'altres, tornen a estar vigents.

En l'actualitat, amb una societat adormida, amb una part de polítics instal·lats en la demagògia, preocupats pels seus interessos partidistes i personals, segurament Plató estaria lluitant contra els demagogs als que considerava els majors enemics de la democràcia. Per a Aristòtil la demagògia és la degradació o corrupció de la democràcia, i és una estratègia utilitzada pels polítics per aconseguir el poder. Aquesta es duu a terme mitjançant apel·lacions a prejudicis, emocions, pors i esperança de poble per guanyar suport popular mitjançant l'ús de la retòrica i la propaganda. Aristòtil definia al demagog com "un adulador de la vila".

La demagògia i el populisme són elements que alguns partits de l'arc parlamentari -dreta i esquerra-, utilitzen per aconseguir rèdit polític. Estan convençuts que en una part de la ciutadania, cala el seu discurs i aquests creuen que els demagogs li solucionaran tots els seus problemes. La realitat és ben diferent. Aquest país com altres necessita que la seva gent llegeixin, es formin, tinguin criteri, siguin crítics i més exigents amb els seus governants i partits als que han votat, o no. Aquests dies, tots sense excepció - uns per acció i altres per omissió- estan llançats en una cursa d'acusacions als seus adversaris amb l'objectiu de desviar l'atenció del que passa a casa seva, que no és poc. Aquí tenim el cas de Pablo Echenique mestre en la desqualificació, exabruptes i altres perles. La seva fixació per carregar-se la monarquia espanyola és ja és una obsessió malaltissa. Sense reparar tampoc en "floretes" a la dreta, el centre i tot el que no sigui bolivarià. Mentre les lloances per als dirigents com el demòcrata Maduro són constants. D'aquesta manera vol tapar que el mes passat va ser condemnat en ferm per 'pagar en negre' a la seva assistenta. La multa imposada va ser de 11.040 euros. Tot un exemple ètic que presumeix de defensar el poble Serà a el seu?

Però en Unides Podem no és l'únic cas en el qual es practica una cosa tan vell com la manca de coherència entre el que es predica i el que es practica. Irene Montero utilitzava al seu escorta ¿pagada pel partit? per anar a comprar bolquers o altres treballs que no eren precisament per al que estava contractada. L'escorta la va denunciar i abans d'arribar a judici, li van oferir una important quantitat de diners per evitar passar pels jutjats i no destapar més activitats del seu treball, igual a la parella de Galapagar li sortien els colors. El mateix ha passat fa poques dates, amb l'advocat acomiadat el qual acusen d'assetjament sexual. També amb el arribar a un acord econòmic, tot i que aquest ja havia cantat fins a la Traviata. Hi ha més casos que estan sortint en els últims temps.

Els casos de el partit morat no són els únics, Laura Borràs de JxCat, populista ella, està acusada d'un presumpte cas de prevaricació, malversació, frau i falsedat, per adjudicar a dit alguns treballs a un amic seu. Ella ho desmenteix, ho haurà de dir el jutge. A més de declarar-se innocent acusa les clavegueres de l'Estat d'estar darrere de l'assumpte ¿També s'adjudiquen ells a dit els contractes de govern català?

I què dir dels republicans i els posconvergentes i sobre els espavilats que li han sortit: Madi, Vendrell, Soler i companyia en la seva operació d'independentisme per la pasta. Doncs diuen que ells són innocents, no s'esperava una altra cosa. Ara resulta que totes les converses que han mantingut i estan gravades són un muntatge de l'Estat opressor per enfonsar l'independentisme, ¿Esperaven una altra cosa? No s'aturen a pensar que fins i tot pot ser veritat. Del que es tracta és d'aplicar la màxima de "la millor defensa és un atac". Així ho han fet enredant més la situació i la culpa, com sempre, és de Madrid, les clavegueres de l'Estat i fins i tot de el flamenc que és una música del franquisme.

"La turbulència dels demagogs fa caure els governs democràtics.", Això ho deia Aristòtil, i no li faltava raó perquè demagogs hi ha uns quants, és a dir, massa.