Dimensió política de les espiritualitats indígenes

Les comunitats aimares i quítxues, el 6 de novembre (en vigílies de la juramentació oficial del nou govern), van organitzar i van celebrar, molt a pesar de les limitacions en temps de pandèmia, una cerimònia de purificació i legitimació espiritual per al electe President de Bolívia , Luis Arce, i el vicepresident, David Choquehuanca, al apoteòsic lloc sagrat de Tiwanaku. El mestís Arce i aimara Choquehuanca van ser simbòlicament possessionats com governants a Tiwanaku.

En les lluites dels moviments indígenes i camperols de Bolívia, la pràctica de cerimònies espirituals és una constant que es constitueix en l'element central de la mística de la resistència i perseverança individual i col·lectiva en les lluites.

Durant el govern d'Evo Morales, els ritus espirituals indígenes (integrat amb elements cristians) van cobrar centralitat en els protocolaris actes governamentals, al grau que per als sectors conservadors aquesta opció va ser interpretada com la "expulsió de la Bíblia i dels crucifixos" de Palau de Govern.

Aquesta epifania ritual ascendent en els espais polítics, específicament promogut per subjectes sociopolítics del Moviment A Socialisme (MAS) és àrduament increpada per conservadors catòlics i evangèlics, fins pels suposats indianistes.

Els cristians conservadors qualifiquen aquestes pràctiques com paganisme, bruixeria, etc. Els indianistes antimasistes els desqualifiquen com pachamamisme, folklorisme... Un d'aquests, en les seves xarxes socials, fins i tot va insultar als seus germans aimares com "ignorants" per realitzar/celebrar la cerimònia ritual amb Arce i Choquehuanca a Tiwanaku.

Indianistes antimasistes i cristians fonamentalistes comparteixen la condició d'estar habitats per cecs dogmatisme, ànsies de protagonisme. "Si els indis no fan o no practiquen les veritats que nosaltres ensenyem, són ignorants pagans", sembla ser la coincidència entre conservadors i indianistes.

A diferència d'una religió, l'espiritualitat és llibertat i creativitat sense límits. Per tant, en la praxi espiritual no té cabuda l'essencialisme cultural. No hi ha ritus purs o impurs, ni pel seu origen, ni pel seu mètode, ni pels seus elements. L'espiritualitat, i la seva ritualitat, a diferència de la religió, és creativitat, transgressió, innovació enfront de les doctrines o dogmes establerts.

A les espiritualitats, els rituals es creen i es recreen constantment. Per tant, no procedeix desqualificar la praxi ritual indígena justament pel que està cridat a ser: reinventar-se per infondre calor a les lluites llibertàries dels pobles, d'acord amb els temps.

En aquest sentit, l'espiritualitat és i hauria de ser un element constitutiu de les accions i aspiracions d'emancipació dels pobles. L'espiritualitat és el nucli de la mística emancipadora dels pobles subalternitzats.

Sempre hi ha la possibilitat que l'espiritualitat, indígena o no, es desvirtuï en espiritualisme (praxi ritual desarrelada de la realitat i de les lluites emancipadores dels pobles, manipulada pels qui tenen el poder). Però no és el que es constata en el cas de l'espiritualitat plural dels moviments indígenes i camperols de Bolívia.