Ser millors del que ens diuen

El lector esforçat es refugia en llibres, i en ells té l'oportunitat de captar coses inesperades, mil detalls adjacents a la trama fonamental. Per aconseguir-ho requereix posar en acció tots els sentits, una operació que transcendeix a la lectura en si i que serveix per a la vida mateixa: es tracta de viure cada moment amb la major plenitud possible.

Llegeixo 'Andalusia, passat i present' (Comares), un llibre de l'historiador Manuel Peña Díaz que porta pròleg de Carlos Martínez Shaw i que encara la realitat històrica andalusa. Projecta la seva mirada en mig centenar de peces, les quals tenen en comú el seu rebuig a les frases fetes i als clixés automàtics. I això només és possible des de l'esperança i la veracitat.

S'assenyala que sant Isidor de Sevilla, autor de les 'Etimologies', va intervenir en un període de manifest menyspreu al saber entre les elits hispanogodes (com van ser els segles VI i VII de la nostra era) i que va desenvolupar una ingent recull de lectures fragmentades, el que va permetre connectar a l'edat mitjana amb l'Antiguitat clàssica. El professor Peña recalca que sant Isidor va demostrar que mai està tot perdut i que el sant Cartagena (d'on procedia la seva família) insistia en el bon i abundant llegir, perquè "la lectura freqüent acreix la intel·ligència".

Anant del que és local a l'universal, passa per la nacional i acaba per apropar-nos a la memòria històrica de la nostra vella Espanya, pèssimament plantejada de nou pel sectarisme i l'interès polític de curt termini. Em fixo en el següent paràgraf de Penya: "Entre el revisionisme neofranquista i la historiografia republicanista hi ha un ampli espai per a la reflexió i el debat. Els historiadors haurien de lamentar que aquests extrems siguin amos i senyors en tertúlies i vergonyosos espectacles mediàtics. La distorsió i la manipulació de la història només condueix a la confusió i a un vulgar maniqueisme".

En efecte, es constata la propagació d'històries falsejades per continuar la guerra política per altres mitjans. Davant la manipulació de les emocions (una ceguesa provocada, obertes amenaces de calúmnia) és imperiós parlar clar, amb coneixement i des de la solidesa del propi pensament, acurant en l'expressió: senzilla, clara, concisa, talentosa.

No podem deixar el paisatge de les nostres vides a la mercè de dos bàndols que s'odien entre si. Tots dos mereixen rebre el nostre sentit fàstic i rebuig.

Des de l'àmbit polititzat, tant l'extrema dreta com l'extrema esquerra busquen penetrar en les ments de creients-súbdit s, prèviament buidades amb lemes repetits fins a la sacietat que obturen el pensament. Això es procura amb una brutal falta de miraments, ja que el que es pretén és impressionar i intimidar a qualsevol preu.

No escoltar ni atendre a raons implica no respectar la realitat i ser injust amb el dissident o el diferent. L'avanç d'aquestes actituds atempta contra el desenvolupament de la vida personal de qualsevol ciutadà. D'altra banda, els problemes s'agreugen de manera crònica i cap es resol de debò, prometin el que prometin els extremistes.

Acabem. És innegable que, aquí i allà, hi ha xenofòbia escopida sobre els emigrants pobres, però no sobre els rics. Manuel Peña, andalús i Llagostense d'adopció, no pot per menys que recordar-nos que, poc després de morir el sanguinari Franco, el fatu Jordi Pujol va escriure que l'immigrant andalús "constitueix la mostra de menys valor social i espiritual d'Espanya".

Cal afegir, però, que en aquestes injuriades files el pare del Procés es va afanyar a captar estómacs agraïts per la seva marxa. Així hem arribat a la situació del dia d'avui a la dolça Catalunya, que cantés Emili Vendrell amb lletra de Mossèn Cinto Verdaguer i música d'Amadeu Vives.