Perú, entre "Cop d'Estat" i la demanda de la seva 13a Assemblea Constituent

Perú és un dels països d'Abya Yala on el sistema neoliberal, després de la "derrota" dels grups guerrillers (Sendero Luminoso i Moviment Revolucionari Túpac Amaru), a inicis de la dècada dels 90 del segle passat, s'imposava sense major resistència, ni conflictivitat social.

En els últims 30 anys, el debilitament de l'Estat crioll es va donar en proporció diametral a la "anul·lació" dels processos d'articulació social dels sectors populars del país. No només va perdre força l'Estat, sinó també els sectors populars (malgrat comptar amb una envejable acumulació històrica de lluites des de l'època de la Colònia espanyola) no aconsegueixen constituir-se en actors sociopolítics amb horitzó nacional.

El que va passar el 9 de novembre, on el Congrés de la República, basat en disposicions constitucionals, va destituir el llavors president del Perú, Martín Vizcarra (també denunciat per actes de corrupció), perquè el "desconegut" Manuel Merino (fins llavors President de Congrés) juramentés com a nou president, i la simultània reacció popular de rebuig als carrers, expressen incòmodes veritats profundes que van més enllà de l'endèmic mal de la corrupció que corca a la institucionalitat pública.

Els congressistes que van destituir a Vizcarra, aplicant el que estableix la Constitució Política, van ser recentment electes, en bona mesura, per la ciutadania que ara rebutja aquesta acció i repudia a Merino, els congressistes i els partits polítics. Això indica que el sistema de la "representació política" està esgotat a Perú. En conseqüència, la "democràcia peruana" necessita ser democratitzada mitjançant nous mecanismes de participació que no privilegiïn necessàriament als partits polítics.

El fet que tots els ex governants peruans, des d'inicis de la dècada dels 90 del segle passat, estiguin empresonats, processats penalment, o s'hagin suïcidat per evitar la presó (com Alan García), és un indicatiu que el que Perú viu actualment no és una crisi política, sinó una crisi d'Estat. El debilitat Estat peruà crioll, a part de no vetllar pels interessos de tots els i les peruanes, funciona com un apèndix patrimonial de l'oligarquia peruana.

És insuficient una nova elecció de governants. Urgeix un nou ordenament constitucional

Una crisi estatal no es resol amb un procés electoral. Els pobles i sectors de Perú, per saldar els històrics problemes irresolts, necessiten propiciar un nou concés sociopolític, ampli i plural, per crear un nou Estat que expressi la voluntat i les aspiracions de tots i totes.

L'actual Estat nació crioll, a banda de ser tremendament excloent amb les grans majories socials, expressa, en bona mesura, els interessos/capritxos de l'elit oligàrquica, incapaç d'articular/implementar un projecte de nació en dos segles de la República.

El Perú oficial, en els seus dos segles de la República, va tenir 12 assemblees constituents, que al seu torn, van redactar/van aprovar 12 constitucions polítiques. La primera, el 1823. L'última, el 1993. La més longeva, va ser la de 1933. Cap d'aquestes constitucions polítiques portava, ni porta, les empremtes dels sectors majoritaris de país. Hi va haver alguns constituents amb cognoms indígenes, però políticament obeïen als interessos patronals.

La nova Constitució Política de Perú ha de ser consensuada i redactada per una Assemblea Constituent que representi a tots els pobles i sectors de país. En aquest procés haurà de participar decisivament el major percentatge possible de la població, tant en el debat dels continguts de la nova Constitució Política, com en l'aprovació del text constitucional per vot popular.

No es tracta únicament de comptar amb una nova Constitució Política, sinó de fer que tots els pobles i sectors, totes i tots, participin en el procés constituent. De tal manera que aquest procés es constitueixi en un espai significatiu per a l'inici de la construcció de la comunitat política o nació plurinacional del nou Perú (o el nom que porti el país).

Entre les aspiracions populars que se senten o llegeixen entre línies per als continguts de la nova Constitució Política estan: establir una democràcia plural, incloent democràcia participativa, comunitària, representativa.

En l'àmbit econòmic, s'exigeix la recuperació dels béns i serveis privatitzats, la inclusió d'actors econòmics populars al costat de les empreses privades. L'Estat ha de deixar de ser simple "policia" que vetlla pels interessos dels privats, i convertir-se en l'actor central de l'economia.

La potestat de destituir governants electes ha de ser potestat privativa de la ciutadania. Això vol dir que la nova Constitució Política ha d'establir la revocatòria de mandat per a totes les autoritats electes. S'ha de suprimir el privilegi de la immunitat per governants i representants electes. S'ha de posar límits a la voracitat immoral de l'empresariat transnacional.

Molts drets col·lectius i individuals estan absents en la Constitució Política actual. Exemple, el dret a l'autodeterminació dels pobles indígenes, dret al consentiment previ, dret a terra i territori ... han de formar part dels continguts constitucionals. Dret de l'accés a la terra, l'accés a l'aigua i sanejament han de ser incorporats en la nova Constitució.

La concepció de la sobirania, la seguretat, les relacions internacionals..., en la Constitució Política actual, són obsoletes per a aquesta era de l'internet.

És evident que la solució a la crisi sistèmica estatal que viu Perú no es resoldrà amb les eleccions del mes d'abril. En aquestes eleccions es podrà optar per un o una governant que possibiliti jurídicament el procés d'una Assemblea Constituent Plural, però la realització veritablement participativa d'aquest procés constituent depèn de l'involucrament responsable de totes les i els peruans, en les diferents fases del procés constituent.