Un singular ministre de Franco

Galàxia Gutenberg ha publicat 'Demetrio Carceller (1894-1968)', d'Enrique Faes. És la biografia d'un empresari de foto en blanc i negre que va fer fortuna econòmica. Era ja un home ric quan va assumir la cartera d'Indústria i Comerç en el segon govern de Franco; va ser ministre entre 1940 i 1945, durant gairebé tota la Segona Guerra Mundial.

Demetrio Carceller Segura va néixer al Baix Aragó, i tenia sis anys d'edat quan la seva família es va establir a Terrassa. Es va fer perit tèxtil i el 1927 va participar en la formació del monopoli petrolier CAMPSA, companyia de la qual va ser sotsdirector poc abans que fundés CEPSA.

Va ser un negociador intel·ligent i pragmàtic, cosa inusual en l'Espanya oficial de la postguerra, instal·lada a la maldestre exaltació dogmàtica. Com a ministre, va jugar a diverses bandes amb el negoci del wolframi, va saber obtenir divises i aproximar-se als Estats Units; també guanyar-se antipaties dins el règim franquista. L'ambaixador britànic el va definir com 'hard-headed', això és, realista, pràctic i tossut. El corresponsal de Herald Tribune, de Nova York, el qualificava de dur, cínic i franc i afegia que per això era "impacient amb els mètodes diplomàtics tradicionals" i li agradava tractar només amb homes que poguessin dir rotundament sí o no.

El seu biògraf diu que era "un expert en tensar els contorns de les coses i superposar esferes d'actuació, per tal de portar alguna cosa a la pràctica". Compte també que Joan March i ell, considerats com els homes més rics d'Espanya, estaven enfrontats entre si. Tots dos havien col·locat fora de país bona part de la seva fortuna, fora de perill de eventualitats i que, si escau, Carceller s'ho havia explicat obertament als diplomàtics britànics.

Va arribar el dia en què aquell home va deixar de ser útil per a Franco i el va destituir per la seva acèrrim adversari Juan Antonio Suanzes, va ser fa 75 anys. Carceller no va voler assistir a la seva presa de possessió com a ministre i va patir molt per la seva pèrdua de poder en la política. Al cèlebre periodista Manolo de l'Arc li va confessar anys més tard que li havia agradat estar al Govern no per vocació política, sinó per la satisfacció que això li produiria al seu pare, un home de classe humil.

Es diu que van passar gairebé dos anys abans que a digerir la seva sortida de Govern i la seva desconnexió de la política. Sembla que li hauria agradat organitzar Hisenda. Es va bolcar llavors en els seus negocis. El 1950, amb cinquanta-cinc anys d'edat, va patir un primer accident cerebrovascular.

La seva estada al Govern va seguir la marca falangista. Josep Pla explica en un article recollit en el volum 44 de la seva obra completa (publicat el 1984, ja mort l'escriptor empordanès) que José Antonio Primer de Rivera li va confessar en una tertúlia de la redacció del diari El Sol que li havia proposat a Demetrio Carceller dirigir Falange, però que aquest no va acceptar. Tenia al seu favor, deia el fundador, la seva astúcia i "que no fos fill d'un general, que no tingués un cognom i un títol nobiliari". Per la seva banda, Pla postil·lava que José Antonio era una de les persones més elegants, cultivades, apassionades i desplaçades que havia conegut a Madrid. El qualificatiu de 'desplaçat' em va sorprendre el llegir-lo per primera vegada, però ho entenc com a sinònim d'inadaptat a l'ambient polític de la seva època. I això dóna per a noves reflexions.