divendres, 26 de febrer de 2021

Les set vides de Cs

Miquel Escudero

El CDS no va sobreviure a Adolfo Suárez, però crec que Cs sobreviurà a Albert Rivera. Explicaré algunes de les meves raons.


Quan va fundar el Centre Democràtic i Social (una 'i' suggerida per Carlos Seco Serrano, qui adduïa que el democràtic no admet qualificatiu; així m'ho va explicar el docte historiador) Suarez havia perdut l'esperança de reconduir la UCD. Va ser una llàstima. Anant de la seva mà, UCD era una marca guanyadora, la qual va ser dues vegades seguides. Sempre vaig pensar que el preferible era mantenir-se en aquesta coalició de partits i refundar en bases més sòlides que les inicials; i passar després, si es volia, a denominar-CDS, per consolidar una ferma voluntat socioliberal, irreductible al que es reclama centredreta. Recordo que Julián Marías li va recomanar a Adolfo Suárez apartar-se de la política durant un temps i tornar després, satisfent una enyorança de bona part de l'electorat. Però el duc no va voler esperar i va emprendre immediatament una tasca quixotesca, una travessia pel desert llarga i que va acabar en dolorós miratge.


Maxresdefault

Adrián Vázquez, eurodiputat de Cs, amb Inés Arrimadas


Quan Suárez va abandonar definitivament la política, la via liberal igualitària (diferenciada de les organitzacions socialista i conservadora) es va fer malbé un cop més a Espanya i es va difuminar. Les maquinàries de PP, PSOE i CiU van fagocitar a bona part dels càrrecs públics de CDS; la carn és feble, més encara en els que amb prou feines tenen conviccions. Des de l'òrbita popular es va insistir que el principal objectiu nacional era fer fora Felipe González, el que exigia el vot útil i absorbir i agrupar el vot de 'centredreta'.


Ara la història es repeteix amb variacions inevitables. Cal treure de el poder a Pedro Sánchez, qui va mentir amb la seva moció de censura (és veritat, però Mariano Rajoy li va facilitar el seu ascens al no dimitir), que governa amb els populistes i escull els separatistes com a suport preferent. Albert Rivera va voler llavors liderar el centredreta. I encegat per la seva ambició personal, va renunciar a ser frontissa per ser un figurant desubicat. I, el pitjor, va trair el projecte de Cs.


Rivera, contra el que s'ha repetit, no va fundar Ciutadans. En el seu primer manifest, fa quinze anys, la plataforma cívica declarava que el seu objectiu principal era "tornar la política a l'espai públic i deslligar la seva gestió dels lligams sentimentals", en referència a el nacionalisme rampant, perquè els territoris no tenen drets i aquests només els tenen les persones, els ciutadans. Cs volia contribuir a la restauració de la realitat i invocava el debat racional des de l'esperit crític. Aquesta i no una altra va ser la seva raó de ser. No anar a la defensiva, sinó a derrotar sense complexos l'exclusió i desraó nacionalista.


Ja a Madrid, Rivera es va apuntar amb frenesí i estultícia a la verborrea de la vella i la nova política; màrqueting inflada amb frases buides i to pueril. La política, el seu art i les seves estratagemes, sempre és vella, una altra cosa són els polítics. Però cal assenyalar que també hi ha joves que sostenen posicions arcaiques?


Rivera va desfigurar l'ideari del partit de la ciutadania que propugnava actualitzar i recuperar "els principis i valors que ens ha llegat la millor tradició política europea, la de el liberalisme progressista i del socialisme democràtic". Es va carregar la referència a aquest per quedar-se en exclusiva amb la liberal. I això que flirtejava de manera irresponsable, al repartir elogis no ja a Suárez, sinó a González i Aznar, tots alhora i sense distinció; un despropòsit. Per si fos poc, imposto la seva condició liberal si més no ho era en el seu propi partit (governat amb càstig a la discrepància i amb premi a la submissió), on va establir un règim de Cacicat (que encara cueja) amb un tarannà en els antípodes de un autèntic liberal. Una cort d'aduladors de Rivera, envanits i desdenyosos de les aspiracions dels més abnegats i desinteressats companys de partit, van muntar el retaule de Maese Albert i el van desmuntar quan va deixar de ser-los útil.


Tant se val que hi hagi abundants fuites de Cs ben programades, inclosa de cas la del propi Rivera (¿convertit en cavall de Troia dels populars?). El partit que ell no va fundar però que va fer pujar gairebé al cim té una tasca insubstituïble de fer, tant a Catalunya -els seus orígens i primera raó de ser-, com a la resta d'Espanya. Confio que persones valuoses de Cs es prestin a escoltar amb respecte i a raonar amb seny i competència, i que subscriguin el que Ortega demanava per a la Lliga d'Educació Política Espanyola. En el seu prospecte de 1914, aquest encoratjava a "la intervenció vigorosa i conscient en la política nacional", per ser un deure de tots. Amb qualsevol motiu, sempre hi ha voltors voltant per devorar el que té raó de ser per al "augment moral i material d'Espanya". Crec que si Cs recuperés el seu esperit fundador i deixés de descoratjar a les seves bases i als seus votants, el seu futur estaria clar i faria el seu millor servei.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH