¿Pietat o perdó?

Entre els problemes de tipus intel·lectual que tenim a Espanya hi ha un a què no se li fa cas, per creure-ho insignificant. Però la indiferència per saber de matisos no és un assumpte fútil; empobreix el nostre món personal i ens deixa indefensos davant la demagògia.

És el cas de la dificultat de distingir entre 'tenir pietat' i 'tenir compassió'. Més enllà dels significats estrictament religiosos, el diccionari de la RAE defineix la 'pietat' com "llàstima, misericòrdia, commiseració"; oscil·la, doncs, entre el compadir-se dels sofriments i misèries dels altres i la 'compassió que es té de l'malament d'algú'. Aquí s'alça el solapament entre els dos termes, ja que "compassió 'és un sentiment de pena, tendresa i identificació davant els mals d'algú.

No obstant això, podem apiadarnos d'algú que pateixi serioses desgràcies, sense sentir cap tendresa ni 'identificar-nos' amb ell, ja que la seva trajectòria i les seves actuacions són o han estat repugnants; així succeeix amb un terrorista, un assassí (impenitent o ocasional), un maltractador (físic o psicològic), un estafador (dels nostres estalvis o de diners públics), un trampós compulsiu o un corrupte cínic.

Com sentir compassió per ell o baixar la guàrdia davant la seva sola ombra? Una altra cosa seria permetre un acte de pietat o de misericòrdia que bloquegi l'odi i que sigui compatible amb el fàstic profund cap a qui no es penedeix de la seva malifeta i ho tornaria a fer, si pogués. Però i si tingués veritable mal per aquests actes? Hi hauria lloc a la compassió.

"Daniel Arasa és garantia de veracitat i seriositat"

Als dos anys de la Guerra Civil, Manuel Azaña va implorar 'pau, pietat, perdó'. Ningú li va fer cas, tampoc els 'seus'. Acabada la contesa, que havia presidit la República Espanyola entre maig de 1936 i febrer de 1939, va escriure un article titulat 'La revolució avortada', assimilar algunes de les seves línies podria vacunar contra la barbàrie que sempre aguaita; però hi ha molts que no escarmenten:

"Els dos impulsos cecs que han desencadenat sobre Espanya tants horrors, han estat l'odi i la por. Odi destil·lat lentament, durant anys, al cor dels desposseïts. Odi dels superbs, poc disposats a suportar la 'insolència' dels humils. odi de les ideologies contraposades, espècie d'odi teològic, amb que pretenen justificar-se la intolerància i el fanatisme ". I, després de subratllar les atrocitats comeses en la guerra, com revenges monstruosos de l'odi i la paüra, afegia: "L'odi es satisfeia amb l'extermini. La humiliació d'haver tingut por, i l'ànsia de no tenir-lo més, atiaven la fúria. com si la guerra civil no fos prou desventura, se li va afegir l'espectacle de la venjança homicida ".

Leo 'La repressió franquista a Tortosa i el Delta de l'Ebre' (Flash), de Daniel Arasa. Els que, pel títol d'aquesta monografia, creguin que es tracta d'un al·legat sectari s'equivoquen de mig a mig. L'autor és garantia de veracitat i seriositat, està per construir ponts i la seva ferma aposta per la pau exigeix no silenciar la veritat d'uns esdeveniments.

Ha consultat en arxius militars milers de procediments sumaríssims en la postguerra; la repressió que es va aplicar en fred al Delta de l'Ebre, a partir de les lleis de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, i de Responsabilitats Polítiques. Aquestes incloïen als que van tenir una passivitat greu davant el Moviment Nacional); es va acusar de rebel·lió militar a qui no es va revoltar i va ser lleial al seu jurament. Després d'un brutal ajust de comptes, mai es va voler donar per finalitzada la guerra.

En aquests textos s'insistia en el 'funest' Marcel·lí Doming o, es confonia per igual a elements de la FAI amb marxistes comunistes, i viceversa. Un informe deia d'una dona que, "durant la dominació vermella es va destacar molt amb la seva llengua d'escurçó, fent tant malament amb les seves propagandes com els assassins amb les seves pistoles: va amenaçar contínuament a la gent dretana i als veïns del seu carrer, que van arribar a témer per creure-la capaç de qualsevol acte vandàlic ".

En els certificats de defunció dels afusellats s'indicava que van morir per 'hemorràgia interna'; el 'assabentat' ho donava Franco i implicava 'enterrat'.

Arasa no bizquea i recorda en veu alta els saquejos, els incendis d'esglésies i convents, les desenes de milers d'assassinats a l'anomenada zona republicana. Com em digués en una ocasió Carlos Seco Serrano, "no hi va haver bons ni dolents: tots van ser culpables; hi havia molt d'oblidar per uns i per altres".

Abundant en aquesta idea, Gregorio Marañón Bertran de Lis cita en les seves memòries a professor José Andrés Torres Mora, diputat socialista durant quatre legislatures seguides. Un oncle avi seu va ser assassinat durant la Guerra Civil pel sol fet de ser seminarista. Va ser a Álora (Màlaga): "després torturar durant dos dies en els baixos de l'ajuntament amb descàrregues elèctriques, pallisses, fuetades i terribles mutilacions, li van muntar en un ruc i li van passejar pel poble entre burles i insults. Finalment el van matar". Molt d'oblidar, en efecte.