Intoxicant

Llegeixo unes declaracions recents d'Antoni Castells, un catedràtic d'Hisenda Pública que va ser conseller d'Economia de la Generalitat. Durant molts anys va militar al PSC i el 2014 el va abandonar-lo per semblar insuficientment nacionalista. En frase rotunda, Castells ha afirmat que la desintegració de Ciutadans és un designi de justícia poètica. Com podem rebre aquestes paraules?

Recorro al Diccionari de la Llengua Espanyola, de la RAE, per ajustar de la manera més objectiva la seva expressió. El DLE defineix 'justícia poètica' en un context d'obres de ficció o de situacions reals, com el "triomf dels valors morals que serveix de rescabalament a qui injustament ha rebut càstig, humiliació o desdeny".

@EP

Cal deduir que per a Castells, Cs va suposar un perjudici en els seus drets i interessos, i que les hores baixes per les quals travessa aquest partit li compensen, en certa manera, a ell per un dany o greuge que li va ocasionar.

Resulta sorprenent la seva sentència. Entendria que digués que s'alegra que els vagi malament, perquè no els pot veure, perquè està en els antípodes d'ells i els té per enemics, no només per adversaris polítics (un partit tòxic, diu); no hi ha dubte que ell camina en el que s'anomena dinàmica polaritzadora. Es comprèn que doni per feta la desintegració de Cs, ja que és probable la seva fagocitació, encara que mai se sap i potser ressorgeix. El que resulta significatiu en la malvolença de Castells és que digui que l'espectacle del seu enemic és un designi (de la providència?) De justícia poètica.

La frase és inadequada per a un partit que mai ha governat. És cert que, fa tres anys, va guanyar a Catalunya, en escons i vots, i que el president del Parlament no li va donar opció a governar al no convocar-lo a això. El PSC, per cert, es va afanyar a comunicar que no comptessin amb ells. Per tant: on és el greuge patit per Castells, la seva humiliació, el seu desdeny? De què valors morals ens parla l'exconseller, quins d'aquests surten triomfants amb la profunda crisi de Cs o amb la seva hipotètica desaparició?

Fa pensar la insistència dels nacionalistes a repetir que Ciutadans va néixer per anar contra la convivència a Catalunya. A més de falsa, aquesta cantarella és una afirmació perversa perquè els que ho diuen saben que no és veritat. Aquest partit ha anat contra corrent i contra l'establishment, i per tant va sorgir com un partit antisistema, rebutjant de pla el dogma "un sol poble, una sola llengua, una sola néixer '. No acceptar el declarat evident es fa pagar molt car, amb l'ostracisme i l'assetjament dels poderosos per no romandre callats. Justícia poètica? Justícia poètica va ser la seva victòria electoral i ho seria una altra en el futur, per llunyà que ara es vegi.

Quin seria el seu dogma substitutori? Al meu parer, es podria formular així, segons el seu impuls fundacional: 'tants ciutadans, tantes identitats'.

La conquesta de la ciutadania plena permet l'entrada a la vida pública de masses inarticulades que els nacionalistes sempre han vist de perfil i fora de la seva galàxia; al menys, des de l'època de l'anarcosindicalisme de la CNT, fundada a Barcelona l'1 de novembre de 1910.

Avui, l'assumpte de Ciutadans és si sabrà desprendre de la petjada de la Rivera que va enlluernar i que, despòtic, es va erigir en l'amo de la formació. Si no redreça enèrgicament el seu rumb, no podrà recuperar la confiança que va obtenir no fa tant. En el seu haver hi ha l'ensenyar amb l'exemple a no callar i no sotmetre a la ideologia hegemònica; van treballar doncs pel pluralisme i per la convivència (no n'hi ha quan no es respecta la discrepància). D'altra banda, l'organització de Cs es va agradar massa i es va desvincular de les necessitats de proximitat i calidesa de la seva gent, va adoptar els modals oligàrquics, va desactivar la implicació dels seus afiliats i els va ignorar.

Diu el professor Piero Ignazi, en el seu llibre 'Partit i democràcia' (Aliança) que els partits existeixen per mantenir un control sobre els seus càrrecs, i que el públic va idealitzar els partits de masses: "cada partit havia de tenir molts militants, unitats locals per tot el territori, havia de implicar-se en el continu activisme polític i la mobilització intensa ". La qüestió a tractar, en qualsevol cas, és la d'incorporar en llibertat els interessos individuals i socials a la cosa pública.

I, per descomptat, elevar a la categoria política de normal el que a nivell de carrer és simplement normal. Per exemple, el bilingüisme.

___

NOTA: ORNA COMUNICACIÓN, empresa editora de CATALUNYAPRESS, no es fa responsable de les opinions del collaboradors que les expresen, en tot moment, de forma individual i en cap cas representant l'opinió de la publicació.