Els amics Delibes i Umbral

@EP

A l'inici de 1975, quan no feia dos mesos que s'havia quedat vidu, se li va demanar a Miguel Delibes que fos el primer director del diari El País. Li va fer saber a Paco Umbral aquesta proposta i li va demanar el seu parer. Aquest li va contestar dient-li que opinava des de la malaltia anímica (ja que només feia mig any que havia mort també el seu únic fill, amb sis anys d'edat) i concretava: "pot ser una bella aventura històrica, però en la qual perdràs pau, puresa i fe". En aquella mateixa carta, i potser amb un altre propòsit, s'interrogava: "Què va voler dir Cervantes amb el Quixot? Mil coses i cap. Va voler dir-ho tot i no va dir res en concret.

Va il·luminar la vida, i d'aquesta il·luminació pot treure cadascú el seu llum". Subratllo l'última frase: Va il·luminar la vida, i d'aquesta il·luminació pot treure cadascú el seu llum. Crec que seria un objectiu meravellós perquè ho intentéssim cada un de nosaltres. Tornant al principi, assenyalaré que Delibes va preferir quedar-se a la seva ciutat de províncies i no anar a la capital a dirigir el gran diari nacional.

Tots dos escriptors van estar cartejant entre 1960 i 2007, any en què va morir el segon. 'L'amistat de dos gegants' (Destino) recull un epistolari de tres centenars de cartes que es van creuar els dos escriptors amics. Es donaven ànims recíprocs i intercanviaven diferents consells. Cartes de pluja i seny, fent-se càrrec de qüestions prosaiques i monetàries. Umbral, famós per la frase televisiva: aquí he vingut a parlar del meu llibre, deia que no li agradava parlar de literatura a les cartes.

Dotze anys més jove, reconeixia a Delibes com el seu germà gran i la seva vida era per a ell un model de vida equilibrada. Delibes, generós i bo, li volia des de la franquesa, l'afecte respectuós i la senzillesa: "Sóc qualsevol cosa menys un intel·lectual i el teu fantàstic llibre ho és, és rigorosament intel·lectual i, sense ombra de dubte, intel·ligent. Et felicito de cor". O li deia, demanant-li que no fos suspicaç: "La teva opinió i la meva sobre el que la novel·la ha de ser no coincideixen.

Crec que no importa en absolut perquè et digui una vegada més que en estil i qualitat has arribat un mestratge insuperable"; això va ser dit el primer dia de l'any 1967. Per la seva banda, Paco Umbral li diria: "Gràcies per la teva honrada opinió. Ets dels pocs amics que em queden"; de fet, li deia de broma que era el lligui que més anys li havia durat. A propòsit de la seva mala cal·ligrafia, li va deixar anar: "No pots imaginar-te la quantitat de traumes psicològics que jo he tingut en la meva vida, de nen i gran, per no saber fer una bella rodona, com la resta de la gent". Sí, un home difícil de qui Delibes extreia el millor d'ell.

En 'valorar Umbral Paràbola el nàufrag, li diu a Delibes que el més important per a ell era que el seu amic descobria la possibilitat d'un camí nou en la seva pròpia literatura: "la novel·la de tensió, d'acció violenta, de situació límit, de crescendo, que no havies fet mai". Al seu torn, Delibes veia al seu amic com "un escriptor sense gènere o que deixa la marca del seu talent en tots els gèneres".

Per aquí s'esmenta que La fulla vermella (llibre de Delibes inclòs a la mítica col·lecció de RTVE de finals dels anys 60) va vendre més d'un milió d'exemplars. Malgrat els seus ressentiments, Umbral sentia veritable felicitat per l'èxit del seu 'germà gran'. Aquest el va animar a treballar per al seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola, va ser un intent fallit. Aquí no es reprodueix cap text sobre aquest dolorós 'fracàs'.

El 1975, Paco Umbral va publicar la novel·la Mortal i rosa, un duel per la mort del seu fill; va adoptar com a títol tres paraules preses del poemari de Pere Salinas La veu a tu deguda, que conclou amb aquests versos: "I el seu afanyós somni d'ombres, una altra vegada, serà el retorn a aquesta corporeïtat mortal i rosa on l'amor inventa el seu infinit" .

Miguel Delibes es confessava amb el seu amic com algú que des de nen havia estat insociable i amb tendència a ser esquerp. En un paràgraf entranyable, li aconsellava el 1987 d'aquesta manera: "Viu cap a fora (dona, flors, amics, articles) i quan et cansis ves a dormir. La reflexió en les depressions és molt nociva i únicament condueix a més depressió. Fes-me cas. Abraçades per als dos i aixeca l'ànim". Mesos després diu trobar-li "més madur, piadós i equilibrat que mai", potser gràcies a un breu retir en el camp que permet observar la vida entorn des de fora, en freda perspectiva.

No he buscat res de particular en aquesta correspondència, tenia la certesa de trobar alguna cosa que no és freqüent al nostre voltant: afecte, generositat, empatia, suport, confiança; és a dir, veritable i desinteressada amistat mentre transcorren els dies i els anys.