dilluns, 25 de octubre de 2021

Raigs de llum en la foscor

Miquel Escudero

Contribuir a l'assoliment d'un objectiu qualsevol ens concedeix algun 'valor', no importa que l'objectiu sigui babau o sigui mesquí. Ens permet sentir-nos importants, i sempre hi haurà algú que ens aplaudeixi i que estigui disposat a convertir una malifeta, si és el cas, en una heroïcitat.


Es pot trobar una fi més noble i convenient que la d'ajudar a algú concret a tirar endavant? És clar que no es tracta d'imposar-li les nostres idees i projectes. El primer és atendre i escoltar-lo amb respecte. És l'oposat a la indiferència i el menyspreu; no diguem a l'explotació, sempre present en la història de la humanitat. Cal ressaltar que aquests assumptes privats tenen una importància cabdal, i que la societat es constitueix de forma callada al voltant d'ells.


Parlem de la desesperació, en tots els ordres. Sempre és millor prevenir-la, però un cop declarada cal saber intervenir, en la mesura del que sigui possible.


Suïcidi.

@EP


Referint-se a la desesperació més tràgica, el psiquiatre Boris Cyrulnik ha advertit que "el cúmul d'esdeveniments que desencadenen l'acte suïcida resulta d'una cadena d'estrips invisibles". D'aquí l'exigència insubstituïble de desenvolupar sensibilitat i prestar atenció, tant a les nostres accions com a les dels que ens envolten; també al que es deixa de fer. S'educa per a aquesta vivesa? S'educa en el compromís afectiu, familiar i cultural, que és el gran al·licient i motor del desig de viure? O, més aviat, es consenten mil agressions d'exclusió i assetjament, fent els ulls grossos o participant fins i tot en el maltractament que s'acarnissa sobre les víctimes?


Maria Quesada acaba de publicar un llibre amb més de vint històries reals, uns relats escrits des de l'amor que expressen dolor i esperança, amb la resolució de no acceptar el suïcidi i afermar les vivències positives enfront de les negatives. Li ha posat pròleg Edurne Pasaban, enginyera i alpinista (és la primera dona que ha coronat els catorze vuit mils), i ha posat èmfasi en la peremptòria necessitat que algú s'adoni del que et passa i t'atengui.


A 'La niña amarilla' (Vergara) es manifesta un comú i enèrgic afany per trencar la cadena de dolor en què ens hàgim pogut veure agafats, deixant-nos bloquejats i sense sortida. Cal donar llavors un cop a l'espatlla amb els situats a la fragilitat. Una de les autores d'aquests escrits es sincera: "Volia que una corda màgica em tragués d'aquest pou negre sense fons i m'arrossegués a la llum".


Encara que no siguem prou poderosos, podem escollir la via de fer-nos càrrec de les pèrdues i sofriments que se succeeixen, i prendre enteniment d'ells. De vegades, aquests no arriben a sortir del silenci i la tensió acumulada en el propi cos no encerta a encarrilar i sortir de la gàbia que trasbalsa. Però desentendre's del dolor dels altres és el mateix de l'ésser reaccionari. Hi ha un deure raonable de brindar vincles i afeccions, i estimular la millor versió de cada persona. En tot cas, no és possible, si més no, evitar fer mala sang i deixar anar paraules mala manera i feridores, que tants efectes negatius arriben a produir?


Quants se senten com formigues insignificants o com escombraries, amb nul·la consideració de si mateixos? Saben tan sols sentir i verbalitzar les seves emocions o bé estan buidats i buits?


Sovint tot s'agreuja amb les drogues i l'abús de l'alcohol, amb parelles tòxiques. I la vida se'ns va de forma infame i ocultem la nostra realitat amb mentides, acceptant l'intolerable, donant fins i tot les gràcies a qui abusa de nosaltres i ens maltracta.


Adaptar-se al medi té límits, no pocs imploren ser acceptats en les xarxes socials i encaixar en el robot que la gent (éssers confusos i autoritaris, que no són ningú concret i que no tenen contemplacions) exigeix que tots hem de ser. Una alternativa és refugiar-se en un inadequat sentiment de vergonya o de culpa irracional. En algun moment cal sortir de l'armari i airejar la nostra realitat i la nostra situació, només així tindrem oportunitat d'elevar-nos, amb valor i honradesa.


A tot es pot sobreviure, també als severíssims traumes heretats, per tal que ens enfrontem al dolor emocional, rebem una oportuna ajuda i no ens falli el Telèfon de l'Esperança, deixant de contestar a la nostra crida.


Una de les autores d'aquest llibre confessa haver-se convertit en la seva pròpia abusadora mental. Reconèixer-ho és el primer pas per alliberar-se d'aquesta rèmora. Són assumptes que excedeixen a la política i que ens impliquen a tots com a ciutadans i com a persones: aportar raigs de llum en la foscor i passar de l'impulsiu groc al verd esperança.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH